Tindre el sentiment que algú és com si fóra un germà, sense ser-ho realment.
En Enterreu-me en batí i en sabatilles, d’Ester Vizcarra, podem llegir:
Li va agradar tant. Es va sentir tan identificat amb el trasbalsament que traspuaven aquelles pàgines, amb una poesia que li sotragava l’ànima, que va copiar el llibre sencer per a poder rellegir el dolor d’un cor que sentia com a germà.
En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:
Mirava Jesús, més que com a Déu, com a home excels, tot i retre-li la deguda adoració, i a Maria de Natzaret, mare seua, com a això, com a Maria “la de Natzaret”; tots dos com a unes celestials persones “de poble” com ell, les quals podem amar i sentir com a germans nostres, germans superiors; això sí: víctimes de la seua bondat increïble, màrtirs d’un amor abnegat i a mida nostra, l’únic que coneixem i que no pot ser una entelèquia.
Vegeu:
NOTA: Sobre les locucions comparatives com a germans i com germans, vegeu l’article d’Albert Pla Nualart titulat Com (a) germans que trobareu en la nota de l’entrada estimar com un germà / estimar com a un germà / estimar (o estimar-se) com a germans.