Introducció

1. Els modismes comparatius d’intensitat
1.1. Valor lingüístic i cultural dels modismes comparatius
1.2. Algunes observacions sobre els modismes comparatius d’intensitat
1.3. Usos espuris en la llengua actual
1.4. Aclariments

2. L’ús de com a amb valor comparatiu
2.1. El nom d’allò que prenem com a model està en singular i no va precedit d’article
2.2. El nom d’allò que prenem com a model està en singular i va precedit d’article
2.3. El nom d’allò que prenem com a model està en plural i no va precedit d’article
2.4. El nom d’allò que prenem com a model està en plural i va precedit d’article
2.5. Algunes comparances d’igualtat amb com a usat amb valor comparatiu en el Diccionari de fraseologia de Joaquim Martí Mestre
2.6. ¿Què diuen les gramàtiques normatives sobre l’ús de com a amb valor comparatiu?
2.7. Correccions inadequades
2.8. Conclusions

3. El meu model lingüístic

4. Agraïments

 

1. Els modismes comparatius d’intensitat

Els parlants creem modismes comparatius d’intensitat quan volem expressar que algun ens –animat o inanimat, real o fictici, material o espiritual, concret o abstracte, natural o artificial– té alguna propietat –qualitat, habilitat, facultat, atribut, característica, virtut, defecte– i, per a aconseguir eixe propòsit, emprem el recurs de comparar-lo amb un altre ens que té eixa mateixa propietat de manera manifesta, és a dir, que és coneguda i admesa per tothom.

El present treball és un recull de modismes comparatius d’igualtat (agre com un ferro), de superioritat (més amarg que l’asséver) i d’inferioritat (menys intel·ligent que un tapó de suro).

1.1. Valor lingüístic i cultural dels modismes comparatius

Els modismes comparatius són unes construccions importantíssimes en la llengua. Una bona part de les expressions que habitualment usem en la nostra parla quotidiana tenen el seu origen en una comparança. Si, per exemple, observem una tonyina, ens adonem que és un peix molt gros, molt voluminós. Quan veiem una dona molt grossa ens ve al cap comparar-la amb una tonyina pel que fa al volum del seu cos i naix el modisme comparatiu grossa com una tonyina. A partir d’eixa comparança naixen les locucions paréixer una tonyina i estar feta una tonyina així com exclamacions del tipus ¡quina tonyina! De la mateixa manera, per a expressar la idea que algú es troba fluix, sense forces, emprem el modisme comparatiu fluix com un tocacampanes del qual naixen les expressions paréixer un tocacampanes i estar fet un tocacampanes que signifiquen exactament ‘estar dèbil, fluix, sense forces’. Una part molt important de la nostra fraseologia lèxica té el seu origen en les comparances.

És molt lamentable que es perda una gran quantitat dels modismes comparatius que l’enginy del poble valencià ha creat al llarg dels segles, però cal dir que també se’n creen de nous. He sentit modismes nous com ara vermell com un turista de platja –modisme que podem trobar en la  novel·la Nit de foc de Vicent Marqués–, més perillós que McGiver en una ferreteria, més fals que un bitllet de vint-i-cinc euros, més perdut que un esquimal en Nairobi, més bast que un locutor esportiu fent una transmissió de ballet, més perillós que una piranya en un bidet, més parat que un avió de pedra, més perdut que una bola de billar en un camp de dacsa, més gent que en el metro en hora punta, més collons que el que va enviar el coet a la lluna o gastar més poc la botzina que un avió. Cal reconéixer que són enginyosos, tenen gràcia i fan el seu paper. Ara bé, la immensa majoria –o potser la totalitat– d’eixos modismes moderns són calcs del castellà o, fins i tot, no poques voltes, de l’anglés o d’altres llengües. L’enginy creatiu del nostre poble, tan productiu lingüísticament durant segles i segles, sembla que a hores d’ara s’ha adormit una miqueta, encara que espere que no del tot.

Un recurs molt usat és comparar amb el dimoni. El dimoni aprofita per a tot: és cabota com un dimoni, està agre com un dimoni, és més roín que el dimoni, està calent com un dimoni, té un geni com un dimoni, vaig passar més por que el dimoni, està més sord que el dimoni, va ploure més que el dimoni, etc. Una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia és que, per a expressar que alguna persona o alguna cosa està a una temperatura molt baixa, la comparen amb el dimoni. Per exemple: açò està gelat com un dimoni o em vaig quedar gelat com un dimoni. Com que, segons el cristianisme, en l’infern tot és foc, flames, fogueres i brases, ¿com és possible estar gelat en eixes circumstàncies? Dir això és una incongruència, però cal reconéixer que és francament graciós.

Un recurs que també és bastant corrent és emprar locucions com ara com no n’hi ha altre, com ell a soles, que manat a fer, que fet d’encàrrec o que manat a fer d’encàrrec amb les quals volem posar de manifest que la propietat –bona o roín– que atribuïm a una persona o a una cosa, no hi ha cap altra persona o cap altra cosa en el món sencer que la tinga en grau superior.

Per a ponderar la qualitat roín, desagradable, negativa, indesitjable d’alguna cosa s’empra sovint el recurs de comparar-la amb una mala cosa. Exemples: lleig com una mala cosa, roín com una mala cosa, car com una mala cosa, aspre com una mala cosa.

Un recurs que usem sovint quan no sabem què dir és emprar les locucions que dir-ho o que no dir-ho. Exemples: estava més devanit que dir-ho, estava més perdut que no dir-ho.

A voltes hi ha qui elidix el terme de la comparació. Com no sap amb què comparar, no compara amb res i en pau. Pot dir, per exemple, “em vaig quedar més amarg…”. Caldria haver afegit “que l’asséver” o “que la giripiga” o “que la bracera” o “que la fel” o “que la retama” o que qualsevol altra cosa amarga –podem trobar-ne un fum, de coses amargues– però com que a qui ho diu no li ve al cap res que tinga gust amarg, puix no diu res i ja va bé. Dir “em vaig quedar més amarg…” equival a dir “em vaig quedar molt amarg”, encara que les dues frases es pronuncien amb una entonació diferent.

També és molt corrent comparar amb “no sé què dir”, cosa que, per desgràcia, cada volta es fa més i és una mostra d’empobriment lingüístic. És fàcil sentir, per exemple, “negre com no sé què dir”. Com que no sabem què dir, ho expressem explícitament i en pau. I a osades que podem trobar-ne en el món, de coses negres. Negres i ben negres. Negríssimes.

Desitge que el recull de modismes que he arreplegat en aquest llibre siga útil als valencianoparlants, que ajude a molts lectors a recordar modismes que han sentit i fins i tot han usat fa temps i que ara tenen oblidats o mig oblidats. Espere que tots aquests modismes comparatius apareguen recollits en els diccionaris normatius i que els nostres escriptors els empren generosament en els seus escrits, tant els que usen habitualment com els que estaven adormits en el seu subconscient i també –¿per què no?– els que no han sentit mai i els són completament desconeguts. No oblidem que les llengües s’aprenen. La pròpia, també.

1.2. Algunes observacions sobre els modismes comparatius d’intensitat

No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic. A Catalunya, per exemple, s’empra la comparança més conegut que la Monyos per a expressar que algú (o alguna cosa) és molt conegut. Fa referència a una pobra boja, de nom Dolors Bonella, que va viure a Barcelona en la segona mitat del segle xix i va ser molt popular a conseqüència del seu comportament extravagant i la seua manera de vestir, cridanera i estrambòtica. El modisme més conegut que la Monyos és completament desconegut en terres valencianes. També s’usa molt a Catalunya la comparança més calent que un torró (o que un torronet), per a expressar que un lloc és ben calent. És un modisme comparatiu que per a un valencià no té sentit. A Mallorca és d’ús habitual l’expressió tenir més barra que Belmonte referida a la manera d’actuar de determinats individus –que tenen molta barra i que podríem anomenar barruts– els quals menyspreen per complet el que pensen les altres persones. L’expressió fa referència al torero sevillà Juan Belmonte García, que tenia la mandíbula inferior, és a dir, la barra inferior, francament gran. L’expressió és molt enginyosa i té la seua gràcia, però s’usa només a Mallorca. En l’annex 1 he inclòs, a tall de mostra, una llista d’uns quants modismes comparatius que es diuen en altres zones del nostre àmbit lingüístic, fora de les terres valencianes. En eixa llista només enumere els modismes, sense posar definicions ni exemples literaris.

Els modismes comparatius superlatius són una part gens negligible de la fraseologia lèxica valenciana. En tenim molts i molt interessants. En l’estudi present n’he arreplegat un bon grapat, però ni de bon tros tots els que els valencians hem dit al llarg dels temps –molts dels quals encara els diem–. Totes les comparances que he arreplegat o bé les he sentides jo de viva veu en converses entre valencianoparlants o bé me les han comunicades persones que em mereixen tota la confiança o bé les he trobades en documents escrits.

En valencià s’empren indistintament les comparances d’igualtat i les de superioritat, però la meua percepció és que s’usen més les d’igualtat que les de superioritat, a diferència del castellà, que també empra els dos tipus de comparança però, en canvi, a mi em fa l’efecte que usa més les de superioritat que les d’igualtat. Caldria fer un estudi a fons sobre aquesta qüestió per a saber si aquesta impressió meua és exactament tal com jo la percep o no.

Moltes comparances d’igualtat tenen la seua comparança de superioritat equivalent (estar gelat com un rave = estar més gelat que un rave; plorar com una Magdalena = plorar més que una Magdalena), però cal dir això no passa sempre. Algunes comparances d’igualtat com, per exemple, callat com un mort, no tenen comparances de superioritat equivalents perquè és completament impossible trobar ningú que estiga més callat que un mort. Altres, com ara seguidet seguidet com el ball del punxonet, s’usen únicament com a comparances d’igualtat. Evidentment, seria possible dir més seguidet que el ball del punxonet i tindria sentit, però això no ho diu ningú. Els modismes comparatius dormir com l’algeps i dormir més que l’algeps no tenen el mateix significat. El primer significa ‘dormir molt profundament’ i el segon ‘dormir durant molt de temps’. Els modismes comparatius blanc com la neu i més blanc que la neu tampoc tenen el mateix significat. El primer significa ‘molt blanc’ i el segon s’usa metafòricament amb el significat de ‘pur, immaculat’. El modisme més blanc que la neu només pot emprar-se amb el significat de ‘molt blanc’ com una llicència poètica. I això és així per una raó molt simple: en la vida real és impossible trobar res més blanc que la neu acabada de caure.

1.3. Usos espuris en la llengua actual

Caldria fer una arreplega exhaustiva de tots els modismes comparatius superlatius de tota l’àrea lingüística, classificar-los i estudiar-los, abans que desapareguen per a sempre de la nostra llengua, perquè actualment, per a desgràcia nostra, eixes parèmies estan perdent-se. Moltes deixen de dir-se i s’obliden per complet però, moltes voltes, es confonen unes amb unes altres i es produïxen encreuaments estranys. Tots coneixem de tota la vida expressions com ara ser més burro que Tacó, estar més perdut que Carracuca, ser més gos que un pont, córrer més que Meló, tindre més fam que Garró o ser més valent que el Guerra, però jo, darrerament, he sentit dir coses tan estrambòtiques com, per exemple, ‘ser (o estar) més content (o més feliç) que el Guerra’, ‘ser més curt que Meló’, ‘ser més gos que Garró’ o ‘ser més animal que un pont’. De fet, Marisol González Felip inclou ‘ser més animal que un pont’ en el seu llibre Frases fetes al nord de la llengua i el Diccionari de la Vall d’Albaida, en l’entrada garró, arreplega ‘ser més gos (vell, etc.) que garró’. Això significa que eixes expressions són ja d’ús habitual en determinats parlars valencians. El parlant ha perdut el coneixement de les locucions ancestrals, però roman un coneixement residual imprecís que fa que les barrege i cree formes híbrides que es separen de les expressions tradicionals, formes que són espúries, és a dir, formes no genuïnes.

En el Diccionari de la Vall d’Albaida, en l’entrada guerra, trobem: «’estar més tranquil que el guerra’: (amb e tancada) estar molt tranquil, sense alterar-se (Nloc) (Ben Boc Ont Pob)». Com veiem, ens diu que el modisme comparatiu ha sigut arreplegat a Benigànim, Bocairent, Ontinyent i la Pobla del Duc. He d’afegir que la comparança ‘més feliç que el Guerra’ l’he sentida jo a Bocairent i també a la ciutat de València. L’expressió comparativa original –l’única original– és ser més valent que el Guerra i fa referència al torero cordovés Rafael Guerra Bejarano (1862-1941), conegut com el Guerra i també com a Guerrita, que tenia fama de ser molt valent. Com que es desconeix per complet a qui es referix la comparació original i per quin motiu es va crear, s’usa el Guerra per a qualsevol cosa com ara ser feliç, estar content, estar tranquil, etc. Això sí, es continua pronunciant el nom d’eixe torero amb e tancada, com toca. Ja sabem que costa més pervertir la fonètica que el lèxic.

Una cosa semblant, però més exagerada, passa amb els modismes comparatius en què apareix Carracuca, personatge d’origen desconegut –possiblement és un personatge imaginari que no haja existit mai realment– que aprofita per a qualsevol comparança. Sobre les comparances espúries amb Carracuca vegeu la nota 1 de l’entrada més perdut que Carracuca.

Tenim les comparances –molt curioses però francament injustes i vergonyoses– portar (o dur, o agafar, o agarrar, o tindre) un pet com un cadirer, anar bufat com un cadirer i anar més bufat que un cadirer. Els cadirers feien la seua faena asseguts durant molt de temps, normalment en una cadira baixeta i, no poques voltes, en terra. En eixa postura passaven moltes hores. Quan s’alçaven tenien, com és lògic, les cames condolides i mig adormides. Quan començaven a caminar, després de tantes hores asseguts, vacil·laven una mica i feia l’efecte que estaven ebris. Eixe és l’origen d’eixes comparances tan injustes. Actualment ja no es veuen cadirers fent la seua faena en els carrers de les nostres poblacions i la gent no pot comprendre el significat d’eixes expressions. Però la cosa més curiosa és que, amb la paraula cadirer, s’han creat unes quantes locucions, també comparatives, que no tenen ni cap ni peus, com ara, tindre més mal geni que un cadirer o anar mudat com un cadirer. Als pobres cadirers, com que no protesten, els pengen qualsevol cosa i ja va bé.

Una de les comparances-fantasma que més m’ha sorprés és ‘més agre que la retama’. El Diccionari de la Vall d’Albaida la recull en l’entrada agre i la localitza a Bocairent. El modisme comparatiu original és més amarg que la retama. Els valencians donem el nom de retama a diversos arbusts de la família de les fabàcies, especialment a les espècies Cytisus scoparius i Retama sphaerocarpa. En l’escorça i en les branques d’eixos arbusts es troben diversos alcaloides, entre els quals hi ha l’esparteïna, de fort sabor amarg. En els pobles valencians s’ha usat tradicionalment la retama per a evitar que l’aigua dels aljubs i de les cisternes es fera pudenta. Per a aconseguir-ho, s’hi deixava caure durant uns quants dies un manollet de branques de retama i l’esparteïna comunicava una certa amargor a l’aigua, cosa que ha sigut sempre ben coneguda en terres valencianes. Actualment, com en totes les cases hi ha aigua corrent que és potable i, damunt, una part gens negligible de la població beu aigua mineral embotellada, ja no s’usen els aljubs i les cisternes i ja no cal deixar-hi caure ramellets de retama. Les generacions més jóvens saben que la retama té un sabor marcat d’algun tipus i que eixe sabor no és agradable, però no saben identificar-lo, així que diuen el que els passa pel cap i ja va bé.

A voltes, hi ha qui coneix el modisme, però no té clar el seu significat i acaba usant-lo amb un valor diferent. El modisme comparatiu d’igualtat blanc com la paret, que he arreplegat en el recull present, s’ha aplicat sempre únicament per a manifestar que la cara d’una persona està pàl·lida, demacrada, engroguida, a causa d’una malaltia o d’una emoció forta com, per exemple, un ensurt. En La velleta refranyera trobem eixe modisme usat de manera inadequada. Diu: «Els ulls grisos li feien joc amb el cabell, que era blanc com la paret.» És un ús inapropiat del modisme blanc com la paret. Per a dir que els cabells de la velleta eren molt blancs caldria haver usat blanc com la neu, blanc com una volva de neu, blanc com la llet, blanc com un glop de llet, blanc com una serrada de coloms o blanc com el cotó-en-pèl. De repertori, en tenim molt, afortunadament.

En la novel·la Una nit entre les nits llegim: «Aquesta oportunitat de denúncia de l’obra nerudiana li arribava, doncs, com peix a l’aigua». Sembla que el que vol dir l’autor és que l’oportunitat de denúncia li arribava oportunament, de manera adequada, convenient, és a dir, que li venia molt bé que arribara eixa oportunitat de denúncia. Per tant, hauria d’haver escrit: «Aquesta oportunitat de denúncia de l’obra nerudiana li venia, doncs, com anell al dit». La locució comparativa com peix a l’aigua significa ‘a gust, còmodament’, mentres que la locució comparativa com anell al dit significa ‘de manera oportuna, adequada, convenient, perfecta’.

En els capítols de la telenovel·la L’alqueria Blanca corresponents al 19 de setembre del 2010 i al 15 d’abril del 2012, que es varen emetre en l’extinta cadena televisiva valenciana Canal 9, un personatge, per a expressar que algú està molt perdut, diu que està “més perdut que bala”. Eixe modisme comparatiu no és valencià. Els valencians no el diem ni l’hem dit mai de la vida: és portugués. En lloc d’usar més perdut que Carracuca o més perdut que la cuca en l’herba, que són modismes propis dels valencians, ¡en traduïxen u del portugués! Podrien haver traduït mais perdido que bala em tiroteio i així haurien fet la faena completa.

1.4. Aclariments

El text d’aquest treball està escrit emprant el valencià normatiu que correspon a les directrius que dóna la Gramàtica normativa valenciana editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De tota manera, i a fi que queden ben clars a tothom els meus criteris lingüístics en determinades qüestions concretes, en l’apartat 3 d’aquesta introducció explicite quin és el meu model lingüístic.

En els exemples literaris de determinats autors, com ara Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, Cañís y cañisaes, d’Amanci Martínez Ruiz, ¿A miches? ¡Ni en la dona!, de Vicent Pla Mompó, les obres de Joaquim Martí i Gadea (Ensisam de totes herbes, Tròços y mòsos, Els Cudolets, Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè, Caps y Senteners o Tipos d’espardenya y sabata) i d’altres, he copiat els texts originals tal com els varen escriure els autors, amb les grafies originals. En el cas de Joaquim Martí i Gadea ens trobem amb el fet que en els seus escrits més antics, com ara Ensisam de totes herbes, la grafia és diferent de la que va usar en escrits posteriors. Jo sempre ho he copiat tot exactament igual que ell ho va publicar.

En aquest treball trobareu alguns exemples il·lustratius que corresponen a articles del periodista Joaquim Amo Abad i també en trobareu uns quants que corresponen al llibre Cañís y cañisaes d’Amanci Martínez Ruiz. En l’entrada fer-se com un bolo trobareu un fragment literari del llibre Cañís y cañisaes d’Amanci Martínez Ruiz i, tot seguit, el mateix fragment corresponent al llibre L’oncle Canyís, de Joaquim Amo. Trobareu l’explicació d’eixa incongruència aparent en l’annex 2.

Veurà el lector que en aquest treball cite en repetides ocasions el Diccionari de la Vall d’Albaida. Aquest diccionari no ha estat editat en paper –almenys fins al moment que escric aquestes ratlles (6 de maig del 2019)– però, en canvi, sí que podem trobar-lo en internet. Per eixe motiu el Diccionari de la Vall d’Albaida no apareix en la bibliografia, però en la cibergrafia es pot trobar l’enllaç corresponent.

Alguns dels diccionaris que he consultat per a fer aquest treball, a més de publicats en paper, poden trobar-se també en internet. Per això, a més de posar en la bibliografia les dades bibliogràfiques corresponents, he posat també en la cibergrafia els enllaços que menen als diccionaris en qüestió.

El present treball l’he fet entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019. Al llarg d’aquest temps, he fet un bon grapat de consultes en internet. Al llarg d’aquest període he posat, en l’apartat de cibergrafia, totes les pàgines web consultades, amb els enllaços corresponents. Com que en internet, a voltes, s’esborren algunes pàgines web i els enllaços que hi menen ja no són útils, el 3 de maig del 2019 vaig fer una comprovació per a saber si tots els enllaços que havia posat al llarg dels catorze anys anteriors funcionaven correctament. En vaig trobar uns quants –no gaires, la veritat– que no funcionaven, i vaig decidir eliminar-los perquè considere absurd posar un enllaç que no mena a cap lloc.

He deixat fora del treball present, de manera deliberada, una part important de modismes comparatius que es poden considerar escabrosos, bròfecs, blasfems o amb connotacions sexuals, perquè considere que si volem bastir una llengua culta digna, que siga respectable i respectada, no podem emprar expressions grolleres, malsonants, de mal gust o irrespectuoses amb cap persona ni amb cap idea. No obstant això, m’he permés incloure algunes comparances d’aquest tipus que són conegudíssimes i molt populars perquè he considerat que és imprescindible tindre-les en compte, però vull deixar ben clar que no considere que siguen adequades per a usar-les en la llengua culta, ja que sempre poden substituir-se per altres comparances que tenen exactament el mateix significat. Espere que ningú em considere exageradament escrupolós per haver deixat de posar determinats modismes comparatius, però també espere que ningú em qualifique de groller o d’irrespectuós per haver-ne posat alguns dels que he posat.

2. L’ús de com a amb valor comparatiu

Sabem que com equival a “de la mateixa manera que” i que com a equival a “en qualitat de”, és a dir, “d’acord amb la condició (o categoria) de”. Si diem que una cosa és blanca com la neu, el que diem és que eixa cosa és blanca de la mateixa manera que ho és la neu. I si diem m’ho va dir com a metge, el que diem és que allò que em va dir la persona de qui parlem m’ho va dir en qualitat de metge, és a dir, m’ho va dir d’acord amb la condició (o categoria) –en aquest cas, titulació– de metge que té persona en qüestió.

Cal aclarir que el valor predicatiu de com a, equivalent a “en qualitat de”, és el prototípic d’aquesta preposició, però té també altres significats molt acostats a aquest, que podem trobar en l’apartat 26.4.3. (pàg. 209) de la Gramàtica normativa valenciana de l’AVL.

Però en els modismes comparatius d’igualtat és habitual en la nostra llengua emprar com a en lloc de com. És a dir, que en eixos casos, com a assumix les funcions de com i passa a significar “de la mateixa manera que” o “com si fóra”.

Els modismes comparatius d’igualtat en els quals s’usa com a amb valor comparatiu els podem classificar en els quatre grups següents:

2.1. El nom d’allò que prenem com a model està en singular i no va precedit d’article

En valencià trobem alguns modismes comparatius que es poden classificar en aquest grup, com ara els següents: anar com a cagalló (o canyot) per séquia, anar-se’n com a merda de lladre, anar-se’n com a punt de calça, arraconar com a brossa, callar com a mut, córrer com a gos que ràbia, disparat com a pedra en fona, dur com a bou en corda, dur (o portar) com a cagalló (o canyot) per séquia, escorregut com a roba de ruscada, fosc com a gola de llop, gros com a cap de gat, jugar com a xiquet de sucre, mirar com a roba de genovesos, negre com a gola de llop, pelar com a sant Bartomeu, plorar com a dona, portar com a bou en corda, posar com a roba de jagants, quedar-se com a mut, vindre com a fesol a la cullera.

No devem oblidar la coneguda dita valenciana «camina com a vell i arribaràs com a jove» que ens advertix que esforçar massa el cos no és gens bo per a la salut.

El segon terme de la comparança és sempre el nom del model que, gramaticalment, és sempre un substantiu (propi o comú) o un sintagma nominal, però en alguns casos en què el nom del model és un substantiu acompanyat d’un adjectiu, el substantiu pot elidir-se i aparéixer només l’adjectiu, com és el cas de quedar-se com a mort (quedar-se algú com si fóra mort, és a dir, com si s’haguera mort), deixar-ho com a nou (deixar alguna cosa com si fóra nova), vendre com a bo (vendre alguna cosa com si fóra bona encara que no ho siga). En aquests casos elidim el substantiu del segon terme de la comparança perquè el nom antecedent i el nom consegüent són el mateix i no cal repetir-lo. Quan diem “m’ha arreglat el televisor i me l’ha deixat com a nou” el que volen dir és “m’ha arreglat el televisor i me l’ha deixat com si fóra un televisor nou”. Diem només “nou” i no “televisor nou” perquè ja sabem de sobra que parlem del televisor.

En la llengua clàssica l’ús de com a amb valor comparatiu quan el nom d’allò amb què comparem està en singular i no va precedit d’article era habitual.

En la novel·la Tirant lo Blanc podem trobar alguns exemples d’eixe ús comparatiu de com a. Vegem-ne uns quants extrets de l’edició del Tirant a cura de Martí de Riquer:

  • En el capítol CIII titulat Lamentació que féu la filla del rei de Sicília aprés del convite, trobem:

Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puc, la nit és més llarga que no volria, res que menge no sent dolç ans me par amarg com a fel, les mies mans inútils me desdenyen que no em volen ajudar a lligar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre estar, que negú res no em digués: ¡si açò és viure, no sé què es serà morir!

  • En el capítol CXIII titulat Lo vot que Tirant féu davant lo rei de França e molts altres cavallers, llegim:

Peus e mans e cor, tot ho tinc; amor e voluntat, cruel com a lleó famejant, tot abunda en mi; ira, supèrbia, enveja, en aquesta mà la tinc tancada.

  • En el capítol CXIX titulat Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d’amor, podem llegir:

[…] los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall.

  • En el capítol CCXC titulat Lamentació que fa l’Emperador, trobem:

Jo bé sé que ella no és dura com a ferre ni és de pedra esculpida.

També en els poemes d’Ausiàs Marc podem trobar exemples de com a amb valor comparatiu, com és el cas de tornar-se com a mut o callar com a mut

  • En el poema IX, trobem:

Lir entre carts, fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut;
no y he toquat, ans me·n torn com a mut,
e per tornar ja trob la via torta.

  • En el poema XVII, llegim:

E d’aço·m planch e quedament treball,
e dins mi plor e calle com a mut,
e fir me cell qui·m degra sser escut,
trencant mon cor, e crit de mi no sall.
D’Amor ho dich, qui·m trenqua lo pensar
que per null temps sere per vos amat,
e per aço yo·m trob desesforçat
car tot assaig se causa d’esperar.

En el valencià actual és normal dir una frase com la següent: «Es va quedar com a mort i el vàrem dur corrents a l’hospital.»

Eixe mateix significat comparatiu de com a mort, és a dir, “com si fóra mort, com si s’haguera mort”, el trobem en Ausiàs Marc.

  • En el poema XXIII, trobem:
Venecians no han lo regiment tan pasciffich com vostre seny regeix
suptilitats, que l’entendre us nodreix,
e del cors bell sens colpa·l moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e occupat se troba ‘n vos entendre,
que lo desig del cors no·s pot estendre
a leig voler, ans com a mort esta.

Escriu Ausiàs Marc “com a mort està”, és a dir, està de la mateixa manera que estaria si fóra mort i, per tant, pareix que estiga mort, encara que estiga viu.

Fem ara una ullada a la literatura actual.

En El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez Romero, podem llegir:

El carruatge, la bella carrossa pintada de blau marí i sembrada d’estrelles d’or, s’envolava pels aires, i el vell malalt dels Alps somreia, meravellat, com a cavall de Pegàs camí de la glòria.

I en el mateix llibre, una mica més avant, llegim:

–Sí, amic meu, un elixir molt escàs. Però que si el necessiteu, el compartiré amb vós, com a bon germà

En Enterreu-me en batí i en sabatilles, d’Ester Vizcarra, trobem:

Li va agradar tant. Es va sentir tan identificat amb el trasbalsament que traspuaven aquelles pàgines, amb una poesia que li sotragava l’ànima, que va copiar el llibre sencer per a poder rellegir el dolor d’un cor que sentia com a germà.

En el llibre Les guerres d’en Jordi: Una novel·la sobre sis segles d’història a Espanya de l’escriptor barceloní Jordi Sierra podem llegir:

Després d’insurreccionar-se, enfrontar-se al seu pare el 1483 i arribar al tron Muhammad XII, el famós Boabdil de qui parlen les cròniques dient que va plorar com a dona el que no havia sabut defensar com a home, la lluita amb el seu oncle el Zagal va continuar, i això va desgastar fatalment els musulmans.

En valencià tenim la locució comparativa d’igualtat com a cagalló per séquia que trobem en els modismes comparatius anar com a cagalló per séquia, dur com a cagalló per séquia, portar com a cagalló per séquia i alguns altres.

El DNV de l’AVL, publicat l’any 2016, arreplega anar com a cagalló per séquia que definix com ‘obrar sense voluntat pròpia, portat per les circumstàncies o per la voluntat d’un altre’.

El DVal, publicat l’any 1995, recull la variant anar com cagalló per séquia que definix com ‘obrar sense voluntat pròpia, endut per les circumstàncies o per la voluntat d’altri’. Els redactors del DNV han tingut l’encert d’escriure anar com a cagalló per séquia, usant com a amb valor comparatiu, però es veu de seguida que han copiat la definició del DVal en la qual han canviat “endut” per “portat” i “d’altri” per “d’un altre”, canvis irrellevants i innecessaris. En canvi, han perdut l’ocasió d’haver fet allò que hauria sigut vertaderament important: millorar la definició. Podrien haver posat, per exemple, ‘estar molt atrafegat, sense poder parar ni un moment, havent de véncer molts entrebancs’. Això de dir que qui va com a cagalló per séquia “obra sense voluntat pròpia” com si fóra un zombi, un autòmat teledirigit o una persona que ha estat hipnotitzada, ho trobe desafortunat perquè no s’adiu amb el significat que donem els valencians a aquesta comparança.

No cal ser molt perspicaç per a adonar-se que anar com cagalló per séquia té una construcció gramatical idèntica a la de la locució comparativa castellana equivalent ir como puta por rastrojo.

Considere que la locució comparativa com a cagalló per séquia ha de ser relativament recent perquè, a banda del DNV, no l’he trobada en cap altre diccionari de la nostra llengua, ni valencià ni català, ni antic ni modern. No l’he trobada en cap de les tres edicions del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig ni en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea ni en el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor. Tampoc no l’he trobada en el DCVB ni en el DECat de Coromines. Joaquim Martí Mestre no la recull en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) i tampoc en el Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric ni en el Diccionari de fraseologia (segles XVII — XXI). No la trobem en cap dels diccionaris catalans de referència com ara el DGLC de Pompeu Fabra, el DIEC o el GDLC. No l’he trobada en Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe de Joaquim Martí i Gadea. No he trobat cap fragment literari que continga aquesta locució comparativa en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC ni en el Corpus Informatitzat del Valencià de l’AVL en sengles cerques fetes el 29 de maig del 2018. L’únic exemple literari que he trobat de com a cagalló per séquia pertany a l’obra D’Azorín i el país meu, d’Antoni Ròdenas Marhuenda –nascut a Monòver en 1937– obra publicada per l’editorial L’Estel l’any 1973.

La variant com cagalló per séquia tampoc apareix en cap diccionari, excepte el DVal. Sí que l’arreplega Francisco Castañer Boronat en el seu recull d’unitats fraseològiques valencianes titulat Bon pilot, bon farinot. Els exemples literaris que he trobat d’aquesta variant són tots de darreries del segle XX o del segle XXI. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC l’he trobada només una volta en un fragment de la novel·la Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent, publicada l’any 1987. En el Corpus Informatitzat del Valencià de l’AVL he trobat set exemples literaris, el més antic dels quals és de la novel·la No emprenyeu el comissari, de Ferran Torrent (primera edició de 1984). Els altres sis són del segle XXI. Ambdós corpus els vaig consultar el 29 de maig del 2018.

El fet que no haja estat capaç de trobar la locució comparativa com a cagalló per séquia i la variant com cagalló per séquia en texts literaris anteriors a l’any 1973 em fa pensar que aquestes locucions deuen ser recents.

L’ús de com a amb valor comparatiu en els casos en què el nom d’allò que prenem com a model està en singular i no va precedit d’article, era habitual en la llengua clàssica, però en la llengua actual no és gaire freqüent.

2.2. El nom d’allò que prenem com a model està en singular i va precedit d’article

En l’entrada vore les deveres del llibre Les nostres paraules vaig posar d’exemple les paraules que reproduïsc tot seguit, paraules que vaig sentir a Alcoi l’any 1968 i que conserve en les meues anotacions.

Va voler anar-se’n voluntari a la guerra i, quan va vore les deveres, ja no va poder tornar. ¡Pobre desgraciat!, el varen matar com a un conill.

(Els que ho varen dir es referien a un xicot, un jove llaurador alcoià, que se’n va anar voluntari a la guerra de Cuba i es va morir a conseqüència d’un tir que va rebre en els renyons).

En La punyalada de l’escriptor olotí Marià Vayreda podem llegir:

–Albert! Fes-te enrera, per Déu, que et cacen com a un conill! –jo no en feia cas–.

El 9 de juny del 2012 vaig posar com a un conill en el cercador de llibres de Google i vaig trobar els resultats següents: «Fes-te enrera, per Déu. que et cacen com a un conill!», «La volia fer sortir com a un conill del cau […]», «El matà d’un cop de puny a la nuca, com a un conill.», «Per als amics és una pena, i a penes gira l’esquena el pelen… com a un conill!».

També vaig posar en el citat cercador com a un gos i com a un animal i vaig trobar un bon grapat de resultats.

En Obres completes de Joan Oliver: Versions de teatre trobem:

Però sapigueu que la vostra mala acció és esborrada; que pel que fa a mi, estic en paus amb vós, i que no us menyspreo ni us avorreixo pas perquè esteu contaminat i malalt, sinó que us tractaré com a un home sa i com a Pere de Craon que sou, vell amic nostre, el qual venero, estimo i respecto.

Observem que diu clarament que Pere de Craon està malalt, però que el tractarà com a un home sa, és a dir, que el tractarà com si fóra un home que no està malalt, malgrat que sí que ho està.

L’ús de com a amb valor comparatiu en els casos en què el nom d’allò que prenem com a model està en singular i va precedit d’article és poc freqüent.

2.3. El nom d’allò que prenem com a model està en plural i no va precedit d’article

L’ús de com a amb valor comparatiu, quan el nom d’allò que prenem com a model apareix en plural i no va precedit d’article és habitual en valencià. D’eixa manera ho hem dit sempre i així continuem dient-ho. Una gran quantitat de modismes comparatius d’igualtat que diem en singular usant com + article acostumem a dir-los en plural emprant com a i sense article. Heus-ne ací alguns exemples:

adormir-se com un tronc / adormir-se com a troncs
amarrotat com un gos / amarrotats com a gossos
apegar-se com una llapassa / apegar-se com a llapasses
cantar com un rossinyol / cantar com a rossinyols
córrer com una centella / córrer com a centelles
dormir com una soca d’olivera
/ dormir com a soques d’olivera
lleig com un fes
/ lletjos com a fessos
lluent com una navalla / lluents com a navalles
menjar com un llop
/ menjar com a llops
seguit com un fus / seguits com a fusos
suar com una botija
/ suar com a botiges
una veritat com un temple / veritats com a temples

En alguns modismes comparatius que, habitualment, es diuen només en plural, és normal emprar com a amb valor comparatiu. Heus-ne ací alguns exemples:

amuntonats com a figues en cofí
anar com a sardines en bóta
anques com a paneres
caure com a mosques
celles com a màrgens
créixer com a bolets
criar com a conills
llàgrimes com a cigrons
morir com a mosques
veritats com a punys

En la llengua dels nostres clàssics era normal usar com a amb valor comparatiu quan el nom del model amb què es compara apareixia en plural i sense article. Heus-ne ací un fragment de l’Espill de Jaume Roig a on trobem la comparança matar com a conills, és a dir, matar de la mateixa manera com es maten els conills.

Apres s’uniren
casi ‘nfinides;
ensenyorides
han molt vixcut
he prou crexcut,
matant los fills
com a conills,
no les femelles.

I heus-ne ací u de sant Vicent Ferrer (Sermons, II, 183, línies de la 18 a la 20) on trobem el modisme comparatiu viure com a bèsties:

[…] ¿e com viviu axí com a bèsties? Hun ase, quan veu la somera, tan tost corre: “Haaaic!” Mas l’om no deu ésser axí com l’ase […]

En el valencià literari modern he trobat bona cosa d’exemples de l’ús de com a amb valor comparatiu quan el nom d’allò que prenem com a model està en plural i no va precedit d’article. I heus-ne ací u que podem trobar en la rondalla La mestra i el manyà d’Enric Valor.

[…] ella s’arbitrava unes trenetes múltiples com a sogallets de glòria, que feien en els seus polsos dues simètriques i negríssimes carxofes […]

En el treball present n’he arreplegat molts, tant recollits de la llengua viva com extrets de fragments literaris d’autors de diversos indrets de la nostra àrea idiomàtica.

El lingüista Albert Pla Nualart va escriure el dilluns 4 d’octubre del 2010 en el diari Avui (pàg. 21), en la secció Català a la terrasseta, l’article titulat Com (a) germans, en el qual parla sobre açò. El reproduïsc íntegre tot seguit:

De la normativa actual se’n desprèn que si dues persones s’estimen com a germans és que són germans, mentre que si s’estimen com germans, no ho són. Per fer-ho més didàctic, molts gramàtics afirmen que com a equival a en tant que, mentre que com equival a igual que. El DIEC ho rebla amb l’exemple “El meu cosí i jo ens estimàvem com germans”. Tanmateix, l’ús majoritari abona la forma com a volent dir igual que, de manera que, en la pràctica, trobem de tot. M. Teresa Espinal recull com bons germans com a variant formal (i, per tant, sinònima) de com a bons germans. I en la Bíblia interconfessional, Rafael diu a Tobies: “Sara et donarà uns fills que tu estimaràs com germans”. Però sant Pau insta els cristians de Roma a estimar-se “com a germans” (i no són família nombrosa). Josep Ruaix, que la va corregir, apunta una distinció enormement subtil: com voldria dir “com si fossin”, i com a, “com escau a”. Massa subtil, trobo, perquè orienti l’usuari. Veuria més assenyat donar sempre per bo el com a amb valor comparatiu quan al darrere hi ha només un nom o un adjectiu en plural. És el cas de les frases “discuteixen com a bojos”, “treballen com a negres” o “hi havia rates com a conills”, en què no parlem ni de bojos ni de negres ni de conills. Una norma així fa que la forma correcta sigui més intuïtiva, i el català, més fàcil. No té una base semàntica però respon al que l’orella del parlant sensible, avui, encara sent.

Aquest article podem trobar-lo també en el llibre Un tast de català, d’Albert Pla Nualart.

L’ús de com a amb valor comparatiu en els casos en què el nom d’allò que prenem com a model està en plural i no va precedit d’article és normal en el valencià actual. De fet, en el valencià popular parlat en els carrers i places dels nostres pobles i ciutats, en el cas que ens ocupa s’usa únicament com a, mai com.

2.4. El nom d’allò que prenem com a model està en plural i va precedit d’article

Modismes d’aquest grup serien tractar com a uns desgraciats, témer com als dimonis de l’infern, explotar com a uns esclaus, tractar com a unes bèsties o enganyar com als caragols.

En Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, podem llegir:

Però a nosaltres no ens feia por la ferida que portava, ni la cridòria que ell movia; a qui temíem com als dimonis de l’infern era a sa mare: Matilde Pont era encara més escamosa que el fill.

En l’article “Ens enganyen com a caragols” de Josep Lluís Pitarch publicat en El Punt (edició del País Valencià) (12-18 de gener del 2003) llegim:

Cada dia que passa crec que hi ha menys coses que em sorprenen, dels sàtrapes que ens governen: ens diuen el que volen, amagant-nos les vertaderes intencions; fan i desfan al seu gust jurant-nos que ho fan per nosaltres; justifiquen el que els convé i el que no s’ho callen i, en definitiva, ens enganyen com als caragols!

L’ús de com a amb valor comparatiu en els casos en què el nom d’allò que prenem com a model està en plural i va precedit d’article és anecdòtic. Els modismes comparatius d’aquest grup no es diuen quasi mai.

2.5. Algunes comparances d’igualtat amb com a usat amb valor comparatiu en el Diccionari de fraseologia de Joaquim Martí Mestre

Tot seguit relacione 54 modismes comparatius d’igualtat que podem trobar en el Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI), de Joaquim Martí Mestre –la majoria dels quals he incorporat al present treball–, que són especialment interessants perquè en ells s’usa com a amb valor comparatiu:

agarrar-se com a gats
anar-se’n com a merda de lladre
anar-se’n com a punt de calça
beure’s (alguna cosa) com a bresques
borratxos com a ceps
borratxos com a mosquits
botons com a duros
bufar com a serps
callar com a novicis
cansar-se com a xufes
cansats com a cavadors
cansats com a tollines
corrent com a gos que ràbia
córrer com a eixides
cridar com a barrofets
cudols com a tabals
en uns ulls com a rellonges
enganyar com a negres
erts com a boixos
erts com a fulles de pitera
erts com a rollos de sola
estar com a reis en cort
estar com a sardines en bóta
fer unes orelles com a dotrinetes
fer-se com a bolos
fer-se com a tabals
gords com a teixonets
gros com a cap de gat
grosses com a campanars
grossos com a teixons
grossos com a tudescos
menjar-se (alguna cosa) com a bresques
mirar (quelcom) com a roba de genovesos
morir-se com a xinxes
pelar (algú) com a carxofes
pelar (algú) com a colomins
pelar (algú) com a sen Bertomeu
posar (algú) com a draps de llavar
posar (algú) com a roba de jagants
posar la gent com a panses en cofí
posar-se com a perdigots
prim i llarg com a cimolses
riure’s com a sabocs
rodar com a debanadores
rojos com a magranes
rojos com a perdigots
rojos com a tomates de penjar
ser com a rosegons de durs
tindre (algú) com a un fumarell quan el nuguen en un fil
unflats com a gossos
unflats com a panxes de gerra
unflats com a teixons
uns caps com a estornells
xicotet com a cabet d’agulla

2.6. ¿Què diuen les gramàtiques normatives sobre l’ús de com a amb valor comparatiu?

Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:
 

Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
Obria uns ulls com a plats.
Els pobres vells ploraven com a xiquets.
Va caure un bac i es quedà com a mort.
Corrien com a desesperats.
Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

  • La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’apartat 19.4.4.3. (pàg. 757) titulat El valor comparatiu diu:

Com s’ha apuntat més amunt, amb un valor comparatiu s’usa en general l’adverbi relatiu com; Parlava ben bé com un locutor de ràdio; La nostra actitud, com la vostra, és ben clara; Somrigué com disculpant-se del que li havia dit. Cal tenir en compte, però, que amb sintagmes nominals sense determinant, i amb sintagmes adjectivals és habitual en diferents parlars l’ús de com a en construccions comparatives de sentit pròxim al de les predicatives (§ 28.6.1): Va obrir uns ulls com / com a plats; Treballàvem com a esclaus; Queien pedres com a punys; Vam veure unes rates com a conills; Estem gelats com a polls; S’esbatussen com a bojos; Va caure i es va quedar com a mort. Aquestes construccions comparatives amb com a estan documentades en la llengua antiga i s’han mantingut amb vitalitat en valencià, baleàric i nord-occidental, però s’usen d’una manera més vacil·lant o són desconegudes en català central i septentrional.

En l’apartat 28.6.1. de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (pàg. 1093) titulat Les comparatives d’igualtat amb com, llegim:

En diferents parlars, el comparatiu com també pot presentar la forma com a en les comparatives hiperbòliques, en què el segon terme és un sintagma nominal escarit o un sintagma adjectival: Vosaltres lluitàveu com a llops (‘igual que llops, com si fóssiu llops’); Aquells homes parlaven com a bojos (‘igual que si fossin bojos’). En aquests tipus de comparacions, el segon terme designa una classe d’elements que presenta prototípicament la característica que s’atribueix al primer terme (vosaltres, aquells homes). És aquest caràcter atributiu el que explica la proximitat de les codes comparatives respecte del complement predicatiu i la possibilitat d’usar com a en certs parlars.

2.7. Correccions inadequades

Hui en dia és cada volta més fàcil –sobretot en la llengua escrita– trobar formades amb com comparances que el valencià popular fa i ha fet sempre amb com a. Açò és degut al fet que la llengua normativa ha menystingut el valor comparatiu que la preposició com a té en el valencià viu i ha fomentat que, tant en la llengua escrita com en els registres més formals de la llengua oral, la preposició com a que apareix en les comparances siga substituïda sistemàticament per com. Això és així perquè la normativa que ens arriba des de Catalunya margina l’ús de com a amb valor comparatiu pel fet que en els dialectes catalans central i septentrional, per influència del castellà, s’ha perdut eixe valor comparatiu de la preposició com a. Molts correctors de les editorials –encara que, per sort, no tots– canvien sistemàticament els com a amb valor comparatiu per com o per com un/com una/com uns/com unes, acció que deforma la llengua dels autors. Vegem-ne un parell d’exemples.

En l’edició original de la novel·la Júlia, de l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó (La Magrana, Barcelona, 1984, pàg. 81), podem llegir:

A les set de la matinada, suats, cansats, trasbalsats, el metge, l’amo i la dida rigueren com a bojos, plens de llàgrimes, en sentir que el nen esclatava en un plor incontenible…

En l’edició corregida (Bromera, Alzira, 2003, pàg. 102) trobem:

A les set de la matinada, suats, cansats, trasbalsats, el metge, l’amo i la dida van riure com bojos, plens de llàgrimes, en sentir que el xiquet esclatava en un plor incontenible.

A banda d’alguns canvis irrellevants com ara emprar el perfet perifràstic en lloc del simple, canviar nen per xiquet o eliminar els punts suspensius del final, observem que s’ha canviat com a bojos per com bojos.

Jordi Raül Verdú, en el llibre Contalles de iaios i iaies, va escriure:

Caminant, caminant, van arribar a la muntanya dels Castellarets, un paratge on dins d’un barranc els llops tenien el seu cau. Era una cova, que estava ben amagada i a recer de les inclemències del temps. Com els xiquets van veure que els llops no els feien res, es clavaren dins de l’amagatall amb ells també. Estaven gelats com a polls i els tremolaven les dents.

El fragment que he reproduït correspon al text original que l’autor va tindre l’amabilitat de facilitar-me. En el text que podem llegir en el llibre publicat en paper, el corrector de l’editorial ha canviat gelats com a polls per gelats com un poll.

Aquests canvis, que deformen la llengua dels escriptors, demostren clarament la poca confiança que els valencians tenim en la nostra llengua tradicional, la que ens hem passat de generació en generació durant un bon grapat de segles.

2.8. Conclusions

Com veiem, la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens diu que l’ús de com a amb valor comparatiu és normatiu, però la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que amb “valor comparatiu s’usa en general l’adverbi relatiu com” i que les “construccions comparatives amb com a estan documentades en la llengua antiga i s’han mantingut amb vitalitat en valencià, baleàric i nord-occidental, però s’usen d’una manera més vacil·lant o són desconegudes en català central i septentrional”. Com veiem, la gramàtica de l’IEC no prescriu que s’empre com a amb valor comparatiu i, a més, no diu d’una manera clara i inequívoca que el seu ús siga normatiu, però tampoc mana que no s’empre. Únicament apunta la “possibilitat d’usar com a en certs parlars”.

Aquesta normativa que ens arriba des de Catalunya ens espenta als valencians a substituir l’ús que tradicionalment hem fet –i continuem fent– de com a en les comparances pel de com, de la mateixa manera que ho fa el castellà i, com ho fan també, la major part dels catalans que parlen els dialectes central i septentrional. Així, en la Gramàtica zero, editada pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, en l’apartat titulat Ús informal de com a en comptes de com (pàg. 115) llegim:

En la llengua col·loquial, s’observa un ampli ús de com a (en comptes del recomanat com) sempre que va seguit de substantiu o adjectiu en plural, encara que signifique ‘igual que’. Ara bé, aquest és un ús que generalment s’evita en els registres formals:

Treballen com a esclaus, de sol a sol.
Treballen com esclaus, de sol a sol. [= ‘igual que els esclaus’]
Es llançaren sobre els entrepans com a llops.
Es llançaren sobre els entrepans com llops. [= ‘igual que els llops’]
Quan vam sentir la notícia, vam obrir uns ulls com a plats.
Quan vam sentir la notícia, vam obrir uns ulls com plats. [= ‘igual que uns plats’]

Com veiem, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València considera que l’ús de la preposició com a amb valor comparatiu –que els valencians hem fet sempre i continuem fent– és “informal” i “col·loquial” i, per tant, en els registres formals, cal substituir el com a comparatiu pel “recomanat” com. Però ¿qui recomana que fem eixa substitució? Com hem vist clarament, la Gramàtica Normativa Valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no ho fa pas i la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans tampoc ho fa.

Confie i espere que no hi haja mai ningú que pense que en lloc de dir i escriure témer com als dimonis de l’infern, que significa ‘tindre (d’algú o d’alguna cosa) tanta por com la que tenim dels dimonis de l’infern’, el que cal dir i escriure és témer com els dimonis de l’infern, que significa ‘tindre (d’algú o d’alguna cosa) tanta por com la que tenen els dimonis de l’infern’, o que considere que en lloc de dir i escriure enganyar com als caragols, que significa ‘enganyar de la mateixa manera que els caragols són enganyats per nosaltres’, el que cal dir i escriure és enganyar com els caragols, que significa ‘enganyar de la mateixa manera que els caragols ens enganyen a nosaltres’.

Els valencians hem d’esforçar-nos en romandre fidels al nostre ús tradicional de la preposició com a amb valor comparatiu i no caure en el parany d’imitar l’ús dialectal d’una part dels catalanoparlants del Principat que empra sempre com en les comparances, ús que desvirtua la nostra llengua i ens acosta de manera innecessària al castellà.

3. El meu model lingüístic

Tots els que escrivim tenim un model lingüístic al qual ens ajustem. Considere que és convenient que cadascú explique de manera clara el seu model a fi que puga ser conegut per qui ho desitge. El meu model lingüístic és el que trobareu tot seguit. No és ni millor ni pitjor que cap altre, és el que jo, lliurement, he triat perquè m’ha semblat el més adequat per a escriure un valencià digne i comprensible.

En general, empre el valencià normatiu que correspon a les directrius que dóna la Gramàtica normativa valenciana editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Tot seguit explique de manera explícita com actue en qüestions concretes.

  • Faig sempre la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. Tots els valencians hem fet sempre eixa concordança i, actualment, la immensa majoria de nosaltres continuem fent-la. Encara que en el cas del masculí plural l’hem perduda per complet des de fa molt de temps, en el femení singular i en el femení plural continuem fent-la.

El castellà no fa la concordança, però en eixa llengua no hi ha cap problema. Si dic “lo he visto”, sé que em referisc ‘a él’ i si dic “la he visto” sé que és ‘a ella’. En valencià, si dic “l’he vist” quan em referisc a ell i “l’he vista” quan parle d’ella, la cosa és claríssima. Però si dic “l’he vist” en els dos casos, no puc saber de qui parle.

En la Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL (pàg. 180, punt 23.2.2.1.) diu: «El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pronoms acusatius de tercera persona lo, la, los, les: –Has vist la meua germana? –No, encara no l’he vista.» La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d’un infinitiu i el pronom s’anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l’infinitiu o no: No les he sentides entrar. No l’ha deguda conéixer. No les hem pogudes comentar

La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona, per desgràcia, s’ha perdut, probablement per influència del castellà, en una part important de la nostra àrea idiomàtica –la major part de Catalunya– però es conserva ben viva en terres valencianes i, també, a les Illes Balears a on, fins i tot, fan la concordança amb el masculí plural. Actualment molts escriptors continuen fent la concordança –com feia la llengua clàssica i com continuem fent valencians i illencs– però alguns que no la fan en la llengua parlada, tampoc la fan en la llengua escrita i això s’admet, es considera correcte. Jo comprenc perfectament –i em sembla molt bé i estic totalment d’acord– que als minusvàlids els donem tota classe de facilitats per a fer-los la vida més fàcil, més còmoda i més agradable, però el que no puc comprendre –ni crec que ho entenga ningú– és que u s’automutile voluntàriament per a convertir-se en minusvàlid i gaudir d’eixes facilitats. Doncs això és exactament el que fan els valencians que renuncien a fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona en la llengua culta quan la immensa majoria de nosaltres la fem en la llengua parlada. És mutilar la llengua d’una manera lamentable. Maltractar-la i empobrir-la d’una manera absurda a canvi de no res. I acostar-la una mica més al castellà.

Actualment, que tanta preocupació hi ha perquè les dones no siguen invisibles tant en la llengua parlada com en l’escrita i, per tal d’aconseguir-ho, usem fórmules moltes voltes absurdes que compliquen les coses d’una manera innecessària, em resulta desconcertant que es deixe de fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona que dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem “les he vist” en lloc de “les he vistes” considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones.

  • Quan cal accentuar les paraules pose, sobre les ee obertes, accent greu, i sobre les ee tancades, accent agut (café, comprén, francés, véiem, interés, entés, etc.), d’acord amb la manera en què les pronunciem la major part dels valencians, excepte en els mots què, perquè i València, que els escric amb accent greu a la e, per tal de ser fidel a la normativa en vigor, malgrat que els valencians els pronunciem sempre amb e tancada.
  • Empre la conjugació verbal valenciana amb l’acceptació dels morfemes d’indicatiu i subjuntiu, dels pretèrits imperfets de subjuntiu en –ara, –era, –ira i de les formes en –ix, –isc, –isca dels incoatius que són les que trobem en la Gramàtica normativa valenciana així com en la conjugació verbal del SALT3 i en Els verbs valencians (València, 1995), publicació dirigida per Josep Lacreu amb l’assessorament de Germà Colón, Antoni Ferrando i Manuel Pérez Saldanya. Les formes en –ix, –isc, –isca dels incoatius són actualment les més generalment emprades pel valencià culte i ja foren emprades per Josep Giner, Enric Valor i Carles Salvador, encara que ells també varen usar les formes populars i vives en –ix, –ixc, –ixca.
  • Use les formes verbals amb la i antihiàtica i, per tant, escric feia, treia, etc.  En els exemples que reflectixen la llengua tradicional dels valencians empre les formes populars fea, trea, etc.
  • Escric, tant en el text dels meus escrits com en els exemples, les formes populars tindre i vindre, generalment usades per la majoria dels valencians, en lloc de les clàssiques tenir i venir, conservades actualment en terres valencianes de manera residual només en les comarques més meridionals.
  • Use en el text dels meus escrits els participis ofert i sofert i, en els exemples que reflectixen la llengua col·loquial, oferit i sofrit. Empre sempre complit, establit, omplit, reblit i suplit. No use mai les formes dialectals pròpies del català oriental complert, establert, omplert, reblert i suplert, formes que considere que s’haurien d’erradicar de la llengua culta.
  • Pel que fa al participi del verb ser (o ésser) escric quasi sempre sigut, siguda, siguts, sigudes i només esporàdicament estat, estada, estats, estades. En els exemples empre segut, seguda, seguts, segudes que són les formes populars valencianes.
  • Escric el verb bollir amb o perquè eixa grafia és la més fidel a la pronúncia de la majoria dels valencians, la més adequada per raons etimològiques, la més coherent amb les grafies usades per les altres llengües romàniques (occità bolir, italià bollire) i la que apareix en el DOPV de l’AVL.
  • Empre el verb haver-hi fent-lo concordar amb el sintagma nominal que l’acompanya i que el parlant percep com a subjecte de l’oració, tal com ho fa gran part del valencià col·loquial, d’acord amb l’argumentació que fa el professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”. Per tant, escric, per exemple, hi havien moltes dones en lloc de hi havia moltes dones. Eixa concordança és una característica de la nostra llengua que li dóna personalitat i que la diferencia del castellà. Perdre-la significa empobrir la llengua de manera gratuïta i acostar-la més al castellà. La normativa no prohibix fer eixa concordança.
  • Escric la forma clàssica i normativa veure en el text dels meus escrits i la variant popular vore en els exemples que reflectixen la llengua col·loquial.
  • Use sempre el verb acostar, mai el verb apropar que considere espuri i innecessari.
  • Use el verb caldre i les construccions verbals ser necessari i ser menester de manera alternativa, però done preferència a caldre.
  • Use els verbs usar, emprar, utilitzar i gastar així com la perífrasi verbal fer servir de manera alternativa, però done preferència a usar.
  • Use els verbs arreplegar i recollir de manera alternativa, però done preferència al primer.
  • Use sempre el verb triar i, només esporàdicament, elegir. No empre mai escollir.
  • Use els verbs encollir i encongir de manera alternativa, però done preferència al primer.
  • Use indistintament els verbs dur i portar.
  • En els verbs que els valencians –de manera majoritària– velaritzem la primera persona del present d’indicatiu, com ara afegir, collir, cosir, dormir, engolir, fregir, fugir, perdre, sentir, sofregir, voler, etc., escric sempre en el text de redacció la forma clàssica no velaritzada –afig, cull, cus, dorm, engul, frig, fuig, perd, sent, sofrig, vull, etc.– i la forma popular velaritzada –afigc, cullc, cusc, dorc, engucl, frigc, fuigc, perc, senc, sofrigc, vullc, etc.– en els exemples que reflectixen la parla viva actual. Pel que fa al verb morir, empre sempre la forma normativa mor i no use mai la forma, també normativa, muir. En els exemples faig servir les formes populars morc, mòric i muic, segons la parla que calga reflectir.
  • No empre mai els gerundis velaritzats (tinguent, caiguent, diguent, creguent, vinguent, etc.), ni tan sols en els exemples.
  • Use, habitualment, el perfet perifràstic i només esporàdicament el perfet simple.
  • En el perfet perifràstic empre sempre vares, vàrem, vàreu i varen en lloc de vas, vam, vau i van.
  • En els verbs que es poden conjugar emprant formes pures o formes incoatives –afegir, fregir, engolir, sofregir, etc.– utilitze sempre les pures –afig, frig, engul, sofrig, etc.– i mai les incoatives –afegisc, fregisc, engolisc, sofregisc, etc.–.
  • Pel que fa als demostratius, he decidit, tant en el text dels meus escrits com en els exemples, usar el sistema de tres graus de proximitat, que és el que utilitzem els valencians. I, pel que fa a la morfologia, seguisc el criteri que empra el professor Abelard Saragossà en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular, és a dir, per al primer grau de proximitat, empre en la llengua de redacció sempre les formes reforçades (aquest i els seus femenins i plurals) i per al segon grau de proximitat empre habitualment les formes simples (eixe i els seus femenins i plurals) i només esporàdicament, si el text ho requerix, les formes reforçades (aqueix i els seus femenins i plurals). En els exemples que reflectixen la llengua viva del carrer, utilitze sempre les formes sense increment (este, eixe i els seus femenins i plurals), que són les úniques que emprem els valencians en la nostra llengua parlada i que ja eren usades pels nostres clàssics. Hem de tindre ben clar que tant les formes simples dels demostratius com les reforçades són formes genuïnes valencianes i tant les unes com les altres són normatives.
  • Use per i per a com ho fan els parlars valencians.
  • Use com i com a com ho fan els parlars valencians.
  • Use quasi sempre prompte i només esporàdicament aviat.
  • Use quasi sempre davall i només esporàdicament sota.
  • Use sempre damunt, mai sobre.
  • Use habitualment quasi i només esporàdicament gairebé. No use mai quasibé.
  • Use a, per i de en sentit duratiu davant les paraules i locucions que emprem per a denominar les diferents parts del dia –matí, migdia, migjorn, mitjanit, vesprada, nit, mitjan matí, mitjan vesprada– i també de la paraula dia amb el significat de ‘temps en el qual hi ha llum del sol’, amb els significats que els valencians assignem a cadascuna de les tres preposicions.
  • En les datacions seguisc el criteri de Josep Ruaix, és a dir, use la preposició contracta del per als anys 2000 i posteriors i 1099 i anteriors, però use la preposició de per als anys compresos entre 1100 i 1999.
  • Empre, indistintament, enlloc i en cap lloc. En els exemples use en cap de lloc.
  • Escric quasi sempre alguna cosa i només de manera excepcional quelcom.
  • Use les partícules pronomino-adverbials en i hi d’acord amb la normativa vigent.
  • En lloc de mentre, escric sempre mentres, amb l’anomenat sufix adverbial, una s epitètica que també duen paraules com ara abans, corrents, ensems o llavors.
  • Faig servir quasi sempre la locució adverbial de lloc a on i només esporàdicament l’adverbi on.
  • Empre de manera indistinta l’adverbi malauradament i la locució adverbial per desgràcia. No acostume a emprar l’adverbi desgraciadament.
  • Use quasi sempre prou i només esporàdicament suficientment.
  • Use quasi sempre sovint i només esporàdicament freqüentment.
  • Use sempre despús-demà i despús-ahir, mai demà passat i abans-d’ahir.
  • Use anit amb el significat que li donem els valencians a eixe adverbi, és a dir ‘la nit d’ahir’. No use l’expressió equivalent la nit passada. De la mateixa manera, use despús-anit amb el significat de ‘la nit de despús-ahir’ d’acord amb l’ús que habitualment fem els valencians d’eixe adverbi.
  • Use sempre avant i arrere, mai endavant i endarrere.
  • Use sempre així i només a voltes, en algun exemple, aixina.
  • Use l’adverbi adés amb el significat que li donem els valencians, és a dir, ‘en un temps passat molt acostat al present’. També use, si ho considere convenient, les expressions equivalents fa una estona, fa un instant i fa un moment.
  • Escric sempre els possessius tònics femenins amb u intervocàlica, tant en singular com en plural: meua, teua, seua, meues, teues, seues.
  • Use sempre les formes reforçades (o invertides) dels pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En el text dels meus escrits no use mai la forma plena vos, encara que el seu ús és normatiu.
  • Use sempre la forma reforçada del pronom de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- (escric es sent, no se sent, es suposa, no se suposa, es saben, no se saben, es celebra, no se celebra, etc.), de la mateixa manera com ho feien sovint Pompeu Fabra, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor. Els que defenen que cal escriure la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- per a evitar una cacofonia, haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Cacofonia significa ‘malsonant’. Dir que “es sap” és malsonant i “em menge” no ho és pas, és una afirmació subjectiva.
  • Use sempre les combinacions valencianes dels pronoms personals àtons.
  • Use sempre la paraula roín (i el seu plural, roïns) de forma invariable, tant per al masculí com per al femení i, per consegüent, no empre mai roïna ni roïnes. No use mai la variant formal roí (sense –n).
  • Use els noms paraula, mot i vocable de manera alternativa, però done preferència al primer.
  • Use sempre enguany, mai aquest any.
  • Use sempre l’endemà, mai el dia següent. En els exemples empre l’endemà o el sendemà segons el parlar que calga reflectir.
  • Empre les grafies dèsset, díhuit i dènou, que són les més etimològiques i les més fidels a com es pronuncien els noms dels cardinals citats en quasi tots els parlars valencians. En els exemples faig servir la grafia dèneu que s’adiu més a la pronúncia popular. No use en cap cas disset, divuit i dinou.
  • Escric les locucions a voltes, a vegades i de vegades de manera alternativa, però done preferència a la primera. No use mai altres locucions equivalents com ara a pics, a cops o en ocasions.
  • Escric quasi sempre més aïna i només esporàdicament més aviat o més aïnes. No empre mai altres locucions equivalents com ara més bé o més prompte, bastant discutibles.
  • Pel que fa al femení de dos, escric sempre dues en el text dels meus escrits i dos en els exemples que reflectixen la llengua popular.
  • Pel que fa als ordinals, use normalment cinqué, sisé, seté i vuité (o huité) però, quan ho considere convenient, empre els cultismes quint, sext, sèptim i octau. En els exemples use sempre les perífrasis el que fa cinc, el que fa sis, el que fa set i el que fa huit i, en alguns casos, els cardinals amb valor d’ordinals: cinc, sis, set i huit.
  • Use únicament  menfot. No empre mai menfotista, menfotiste, meninfot, menisfotista, meninfotiste ni passota. De la mateixa manera, use sempre menfotisme i mai meninfotisme ni passotisme.
  • Use sempre el femení d’alguns adjectius acabats en –ent (pudent / pudenta, lluent / lluenta, coent / coenta) de la mateixa manera que escric valent / valenta, perquè considere que és la solució coherent amb els parlars valencians actuals.
  • Faig servir sempre avi, besavi, rebesavi i els seus femenins, plurals i derivats. La paraula iaio i els seus derivats, els use només, si cal, en els exemples.
  • Use sempre la paraula manera per a expressar la idea de com algú pot fer alguna cosa, de com pot actuar en la vida en qüestions determinades, de com és el seu caràcter, etc. Per a aquest concepte use molt poques voltes forma i no use mai modo, paraula que, per cert, emprava a bondó Enric Valor.
  • No use mai els infantilismes papa, mama, iaio, iaia, pipi, caca, nono, bibi, tete, teta, tata, etc., a no ser que em calga reproduir en algun exemple el llenguatge infantil o el llenguatge acriaturat que usen alguns adults en determinades ocasions.
  • Els plurals dels substantius masculins bisíl·labs i paroxítons acabats en e, que duen la n per raons etimològiques, els escric sempre acabats en –ns, grafia que reflectix la pronúncia tradicional valenciana, encara ben viva. Per tant escric: ase / àsens, cove / còvens, freixe / fréixens, home / hòmens, jove / jóvens, marge / màrgens, orfe / òrfens, orgue / òrguens, rave / ràvens, tave / tàvens, terme / térmens, etc.
  • Use indistintament darrer i últim.
  • Use, majoritàriament, el lèxic valencià tradicional. No obstant això, quan considere que és adequat o convenient fer-ho, empre paraules i expressions d’altres zones de la nostra àrea idiomàtica.
  • Use els vocables valencians només amb els seus significats tradicionals i evite els significats espuris que actualment se’ls dona a causa de la influència de l’anglés. Així: agressiu significa ‘violent, que agredix, que ataca, que provoca’, no significa ‘emprenedor, audaç, dinàmic, actiu’. Confrontar significa ‘posar dues coses, una al costat de l’altra, per a comparar-les’, no significa ‘enfrontar’. Contemplar significa ‘esguardar atentament alguna cosa quedant-se absort en la vista d’allò que es mira’, ‘recrear-se la vista mirant alguna cosa’, no significa ‘considerar’. Convencional significa ‘establit per un acord’, no significa ‘tradicional’. Corporació significa ‘grup organitzat o associació de persones’ (corporació professional –d’advocats, de jutges, de metges, etc.– o corporació religiosa) i també ‘organisme públic format per diversos membres’ (corporació municipal, ajuntament), no significa ‘empresa gran, empresa important’. Crim significa ‘delicte molt greu, molt important’ (en llenguatge popular, és sinònim d’assassinat), no significa ‘delicte’ en general. Domèstic significa ‘relatiu o pertanyent a la casa en tant que és seu de la família’ no significa ‘local’ ni ‘nacional’ ni ‘en l’interior del país de què parlem’. En profunditat significa ‘en un lloc profund’, no significa ‘de manera minuciosa, detallada, detinguda’. En viu forma part de l’expressió “menjar-se algú de viu en viu” que significa ‘consumir-ne les forces, la salut, el patrimoni’. La locució en viu no significa ‘en directe’ ni tampoc ‘en persona’. Malgrat que el significat ‘en directe’ ha estat acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans i ja l’arreplega el DIEC, jo no l’use mai. Encontre significa ‘acte i efecte d’encontrar o encontrar-se’, és a dir, fa referència a persones, animals o coses que es mouen i que se’n troben d’altres que es mouen en sentit contrari, no significa en absolut ‘aplec, reunió, trobada, tertúlia o conversa de diverses persones al voltant d’una taula’. Evidència significa ‘qualitat d’evident’. Evident és allò que és perfectament clar a l’enteniment, que no deixa lloc a cap tipus de dubte. Evidència no significa en absolut ‘allò que serveix per a provar o establir la veritat d’una cosa’. Açò darrer, en la nostra llengua s’anomena ‘prova’, encara que en anglés en diuen ‘evidence’. Firma significa ‘signatura’, no significa ‘empresa’. Honest significa ‘conforme a la decència; no oposat als bons costums i més particularment a la bona conducta sexual’, no significa ‘honrat’. Informal significa ‘mancat de formalitat, que no té formalitat’, no significa ‘que no actua, que no es comporta, que no és vist d’acord amb les regles socials en ús’. Santuari significa ‘lloc sagrat, església o capella a on es venera la imatge o relíquia d’un sant i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge’, no significa ‘lloc a on u es pot amagar impunement de la justícia’. Sever significa ‘no gens indulgent amb les faltes, les febleses’ i també ‘estricte, rígid, en l’observança d’una llei, d’un precepte, d’una regla’, no significa en absolut ‘greu, molt important, perillós, difícil de superar o de resoldre’. No hi han malalties severes ni perills severs ni problemes severs, hi han malalties greus, perills importants i problemes difícils de resoldre. Sofisticar sempre ha significat ‘adulterar, falsificar; fer semblar allò que no és’ (mireu l’entrada sofisticar del DCVB). Ara significa també –per influència de l’anglés– ‘aportar avenços notables (a una cosa o a una disciplina), millorar-la, perfeccionar-la’ (mireu la segona accepció de l’entrada sofisticar del DIEC). Jo no empre mai eixa segona accepció.
  • No use mai el verb implementar.
  • Empre cultismes, neologismes, xenismes i arcaismes només quan considere que la redacció del text ho exigix.
  • Empre sempre la grafia blog perquè considere que cal escriure blog i no bloc, ja que eixe neologisme deriva de weblog, vocable format per l’aglutinació de web log. També escric bloguista i no bloquista.
  • Les paraules sandwich, ketchup, pizza, whisky, squash, flash, stop, spinnaker, striptease, show i showman les escric sempre en la grafia que correspon a l’idioma original. Per a les paraules geisha, sushi i sashami, d’origen japonés, empre la grafia internacionalment acceptada.
  • Pose sempre els signes d’interrogació i al començament i al final de la frase. Hi ha qui és partidari de posar-los només al final de la frase i usar els signes invertits únicament en les frases llargues, quan puga haver possibilitat de confusió. Però ¿quan una frase és llarga i quan és curta? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quin criteri tan absurd és eixe de “si una frase és llarga” si no sabem quan és llarga? ¿No és una arbitrarietat dir “si pot haver-hi confusió” si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no? Jo, personalment, considere que l’única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga, encara que siga d’una única paraula. Per coherència, ho faig de la mateixa manera amb els signes d’admiració.
  • Només escric les denominacions de les categories gramaticals de les paraules (article, verb, nom o substantiu, pronom, adjectiu, adverbi, preposició, conjunció, interjecció) quan considere que és convenient  fer-ho. La major part de voltes escric, simplement, paraula i, esporàdicament, mot o vocable.

4. Agraïments

Done les gràcies a tots els qui m’han ajudat en aquest treball, especialment a Pere Orga Esteve i a Jordi Palou i Masip que han fet possible que estiga en internet.

Així mateix vull expressar el meu agraïment a les persones següents (relacionades per orde alfabètic del primer cognom) que m’han donat informació o m’han orientat en diverses qüestions: Maria-Lluïsa Abad Segura, Miquel Adrover i Mascaró, Àngel Alexandre Plancha, Manel Alonso Català, Josep Andrés Caselles, Francesc-Antoni Asensio Fons, Vicent Bataller Grau, Vicent Baydal Sala, Francesca Beneyto Borrell, Jordi Borràs Alabern, Conxita Bou Vilalta, Maria Cabrera Llobell, Rafael Castellanos Llorens, Francesc Ferrer Escrivà, Josep Franco i Martínez, Agustí Galbis Córdova, Josep Gimeno i Montell, Joan Giner i Monfort, Felip Gumbau Morera, Victor Iñurria Montero, Vicent Ivars i Tur, Manuel Joan i Arinyó, Juli Jordà Mulet, Germà Llorca Abad, Francesc-Xavier Llorca Ibi, Antoni Llull Martí, Josep Lozano Lerma, Rosa Magraner Grau, Xavier Marí Tresserras, Joan-Carles Martí i Casanova, Jordi Minguell Roselló, Roger Mocholí León, Josep-Francesc Molés i Abad, Francesc Joan Monjo Dalmau, Rafael Moreno Giménez, Emili Navalon Ramon, Josep Lluís Navarro Peiró, Francesca Navarro Roman, Joan Olivares Alfonso, Josep Oltra i Benavent, Alexandre Ordaz i Dengra, Jaume Ortolà i Font, Andrés Ortolà Tomàs, Josep Palomero i Almela, Víctor Pàmies i Riudor, Jordi Pérez Durà, Manuel Pérez Gandia, Vicent-Josep Pérez i Navarro, Justo Peris Martínez, Jesús Puig i Noguera, Montserrat Pumarola Rodríguez, Artur Quintana Font, Rosario Ramon Aliques, Carles Rocher Coscubiela, Jaume Salvanyà i Cristóbal, Josep Sanchis Carbonell, Joan-Lluís Sanxis i Forriols, Abelard Saragossà Alba, Vicent Sendra Ivars, Núria Sendra Marco, Noemí Serra San Leandro, Joan Serrano Vidal, Manuel Sifre Gómez, Josep Tormo Colomina, Francesc Vall-llovera Canet, Idali Vera Grau, Francesca Verd Oliver, Santiago Vicente Llavata i Joaquim Victoriano i Lavinya.

A tots moltíssimes gràcies i, per damunt de tot i d’una manera molt especial, a la meua esposa –Conxín Valor Gilbert– i a ma mare –Elisa Reig Serra, que malauradament va faltar el 24 de novembre del 2014– que, a més d’una gran quantitat d’informació lingüística de primera mà, m’han donat sempre el seu suport i la seua ajuda, m’han encoratjat a continuar treballant i m’han facilitat la tasca. Sense aquest recolzament hauria sigut impossible que el present treball aplegara a vènit.