vestit com Déu mana

Vestit de manera correcta, d’acord amb les convencions socials del moment i de la societat en què viu.

Joan Fuster, en Causar-se d’esperar, escriu:

Tot això que ni tan sols arriba a cridar-nos l’atenció quan el veïnat va vestit com Déu mana, es convertia en escandalós des del moment que es llevava roba.

En Babels i Babilònies, de Joan Fuster, trobem:

Hi ha tipus de tota mena: xicotes, cal·lipígies, xicots apol·linis, papàs i mamàs d’obesitat variable, epidermis peludes fins a la semblança simiesca, nens panxuts. Nosaltres anem vestits com Déu mana, i hi dissonem bastant. Vestits, allò que en diríem vestits, només som uns quants: el meu acompanyant i jo, un venedor de gelats, els cambrers del xiringuito, una parella d’ancians escandinaus –ell, amb pantalons curts–, un capellà inaudit que va i ve amb inquietud entre les anatomies negligents.