S’empra per a dir que un home és (o deu ser) com cal que siga d’acord amb les convencions socials del moment i de la societat en què viu.
En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:
–Tu necessites un home –continuà ell, ronc, eixint-se-li’n els ulls. Cridà encara que poguessen oir-lo del carrer: –Un home com Déu mana! Adelaida, ¡em dones ois, bruta, salvatge!
I en la mateixa novel·la, una mica més avant, llegim:
Mossèn Fidel era un xicot molt afinat, tant, que se li transparentejava una greu tendència a certa mena de despersonalització molt complexa. Era home, un home com Déu mana, però no obeïa el manament. A vegades es creia dona.
En Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec, trobem:
–Calla o et mate!… rabosot!
–Això no és insult… la deshonra és tindre’t a tu… no un home com Déu mana… ves-te’n… on vullgues! Jo m’en vaig amb els meus fills…
En L’últim roder, de Josep Franco, podem llegir:
Eugeni va arribar a l’edat apropiada, va rebre, amb singular aprofitament, les sàvies lliçons de fra Ramon, arxiver i bibliotecari del convent, el qual li va ensenyar moltíssimes coses de profit que l’ajudaren, al pas del temps, a ser un home com Déu mana.
En la novel·la Aldebaran, de Josep Franco, llegim:
Calia ajudar-lo a ser com els altres i calia donar-li bons exemples, per tal que el xiquet volguera ser un home com Déu mana, per tal que poguera comprendre tots els sacrificis d’uns pares que volien portar-lo a estudiar i que volien fer d’ell, sobretot, un xiquet incapaç de tornar a viure dins d’una cova.
Vegeu:
NOTA: El DNV arreplega la locució comparativa d’igualtat com Déu mana, que definix com a ‘degudament, com cal’.