fer com Déu mana (o fer-se com Déu mana)

Fer alguna cosa ben feta, com cal fer-la, com s’ha de fer.

En la narració curta La tornada, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:

I el senyor tenedor llig l’acta esplaetet, puix se té que mastegar aquell dictamen per a que tots vegen que no n’hi ha garrama i se fan les coses com Déu mana.

En la rondalla La mestra i el manyà, d’Enric Valor, llegim:

De manera, que ella atià el foc, féu una bona brasilada, s’hi rostí llonganisses, es fregí un parell d’ous, es llescà dues bones tallades de pa, es pelà una poma i una taronja i va fer un sopar com Déu mana. I, tot seguit, a dormir.

En El bou de foc, de Joan F. Mira, trobem:

Ja no saben fer soterrars com Déu mana, ni res.

Eduard Soleriestruch, en El territori i la comunitat d’Aigües Vives, escriu:

Al cor hi havia en altre temps 17 seients de fusta, fets com Déu mana, dels quals n’hi havia uns del segle XV amb unes talles interessants i detalls d’escuts i figures; altres, en canvi, eren més moderns i de traça plateresca.

En el conte El tio Pep d’Orgues, que trobem en Conte contat. Rondalles populars de la Costera, de Joan Josep Antolí, Josep Vicent Martínez i Miquel Mollà, reproduït en el llibre Rondalles populars valencianes: antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran, podem llegir:

Van trobar al pobre tio Orgues estés en mig de la senda i el van portar al poble. La notícia de la seua mort va córrer de boca en boca. El posaren al taüt i li feren un soterrar com Déu mana, sermó del rector i tot, que el va comparar amb Sant Antoni del porquet.

NOTA: El DNV arreplega la locució comparativa d’igualtat com Déu mana que definix com a ‘degudament, com cal’.