S’usa per a expressar la idea que algú es troba en una situació que li és molt favorable i en la qual es mou amb facilitat i li permet estar molt a gust.
Tenim les variants següents:
Moure’s com a peix a l’aigua.
Moure’s com a peix en l’aigua.
Moure’s com a peixos a l’aigua.
Moure’s com a peixos en l’aigua.
Moure’s com el peix a l’aigua.
Moure’s com el peix en l’aigua.
Moure’s com els peixos a l’aigua.
Moure’s com els peixos en l’aigua.
Moure’s com peix a l’aigua.
Moure’s com peix en l’aigua.
Moure’s com peixos a l’aigua.
Moure’s com peixos en l’aigua.
Moure’s com un peix a l’aigua.
Moure’s com un peix en l’aigua.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, podem llegir:
Efectivament, Joan, per a la política d’aquella època, estava ben dotat naturalment: era de figura gallarda, no com el seu germà Joaquim; simpàtic i atraient com aquest; home de món, que ja havia freqüentat salons político-aristocràtics a Alacant, València i Madrid, i vertaderament ambiciós de les altures, on es movia com el peix a l’aigua.
Josep Franco, en la novel·la Les potències de l’ànima, escriu:
–No és cosa de broma –em va advertir, seriosa i professional–. Carles Ballester és un gat vell que, amb crosses i tot, es mou com un peix a l’aigua pels laberints judicials i per certs ambients poc recomanables.
En la novel·la La melodia del desig, de Ferran Garcia-Oliver, llegim:
Mossèn Frígola s’hi movia com peix a l’aigua, els orgueners una mica empegueïts, en no haver previst aquest final amb plats per a goig del ventre i aquell formigueig femení on els hàbits ara semblaven més una disfressa que el signe extern d’una condició.
En la novel·la Quan la lluna escampa els morts, d’Esperança Camps, podem llegir:
El periodista guionista de televisió li va contar que era un vell, que ja tenia més de quaranta anys, que el seu hàbitat natural era el barri del Carme de València, que allà s’havia investit d’aquest puntet de progressia que feia falta per a remenar les cireres en determinats ambients artístics i literaris de la ciutat, perquè ja saps, la nit ens fa a tots iguals, iguals per baix, i trau a passejar les passions més tremendes, és allà on jo em movia com peix en l’aigua, és allà, al barri canalla de València, on vaig perdre la virginitat, al costat de polítics puters i corruptes, capellans gais, periodistes de pa sucat amb oli que es venen per plat de caviar.
En la novel·la Mataren el verd, de Carme Miquel, trobem:
En canvi, dins dels límits del territori que considera seu, es mou com peix en l’aigua.