Molt marejat, tant en sentit real com en sentit figurat.
En El valencià de sempre, en l’entrada trompa, escric:
Joguet de fusta que té forma de pera i acaba en punta de ferro.
Per a fer que balle, s’enrotlla un cordell a la part inferior i, subjectant-lo per un extrem, es reballa la trompa amb força a terra, amb la qual cosa se li imprimix un moviment de rotació que fa que pegue voltes durant una estona. Si en el moment que això succeïx li acostem la mà amb el dors apegat a terra i els dits separats, podem aconseguir que la trompa puge damunt de la mà i balle sobre el palmell. Una classe especial de trompa, que jo vaig tindre de menut, és la trompa marina, que és metàl·lica, grossa, buida per dins, amb molts forats, que quan balla fa un soroll molt fort produït pel pas de l’aire pels citats forats. La trompa marina té un eix metàl·lic que forma un tot amb la mateixa trompa i que gira lliurement dins un petit cilindre de fusta col·locat en la part superior. Per a aconseguir que balle la trompa marina, se subjecta amb una mà el cilindre de fusta i amb l’altra s’estira el cordell, que prèviament s’haurà enrotllat a l’eix, amb la qual cosa es posarà a giravoltar. Aleshores es deposita suaument en terra. No s’ha de tirar, doncs, amb força contra el sòl per a fer-la ballar.
Vegeu: