Quan parlem de la cara d’una persona: pàl·lid, demacrat, a causa d’una malaltia o per una emoció forta.
En Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:
Veren la fogatina aquella, pergueren l’oremus, i sense brúixola alguna, esparverats, grocs com la cera, tremolant com un cascavell, allà te van filisteus, filisteues i filisteuets fugint de la crema i de les raboses, que enfurides udolaven i els cercaven per totes bandes; fugint, fugint sense esme, a la ventureta, arribaren a la voreta de la mar, se tiraren a escabussons, i nadant d’esquena uns, i altres en carabassins, aplegaren a les susdites illes, almenys els que no feren peixet per in eternum.
En la rondalla El castell del Sol, d’Enric Valor, podem llegir:
A l’oir aquestes dures paraules, Muhammad es féu groc com la cera, de la ira, s’alçà bruscament i tirà mà de l’espasa.
En la novel·la Aldebaran, de Josep Franco, trobem:
El capità, que al llarg de la seua crònica havia prodigat els gestos i les insinuacions, volia continuar encara explicant les seues sospites, però en això, don Paco s’aixecà de la cadira, groc com la cera, i digué que volia avisar els seus diaris, perquè la notícia era molt important.
NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.