1) Referit a una persona viva: s’usa per a expressar la idea que té la cara pàl·lida, que té la color trencada.
2) Referit al cadàver s’una persona: s’usa per a expressar que té la tonalitat pròpia de la mort.
En Seidia: poema valencià del principi de la reconquista, de Joaquim Garcia Girona, podem llegir:
S’abraça ab la defunta, ja blanca com la cera […]
Isabel-Clara Simó, en la novel·la Júlia escriu:
Jo he vist homes bragats com Tomeu, o Isidre, o el mateix Albarracín posar-se blancs com la cera per una gota de sang.
I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant:
El senyor Rafael estava blanc com la cera.
Josep Franco, en L’enviat, escriu:
La senyoreta Valldaura passava el dia mirant el sostre, no menjava, parlava poquíssim i dormia molt malament, presa d’una agitació convulsa que la feia suar i despertar-se sovint amb la cara blanca com la cera i les galtes vermelles com un préssec madur.
En la novel·la L’ordinador màgic, de Joan Pla, podem llegir:
L’home que havia pegat el colp a l’Ulisses isqué del cotxe blanc com la cera i a penes podia acostar-se a la munió de gent que havia acudit a socórrer l’Ulisses.
En la novel·la El crim del mas maleït, de Joan Pla, podem llegir:
Quan li he fet saber que ha aparegut reiterativament un rostre femení als teus llenços, amb un semblant d’horror, pensava que queia desmaiat. S’ha posat blanc com la cera. La veritat és que s’ha impressionat molt i m’ha fet por insistir-hi més.
NOTA: Lamente que Joan Pla empre la construcció acastellanada “S’ha posat blanc” en lloc de la nostra construcció genuïna “S’ha fet blanc”.