1) En sentit real: apegar-se fortament un cos a un altre, un objecte a un altre.
2) En sentit figurat i referit a una persona: arrimar-se a una altra una persona i no haver manera de traure-se-la de damunt. Es diu, fonamentalment, de les persones pesades que se’ns acosten i no fan més que donar-nos la tabarra.
En el llibre El valencià de sempre, en l’entrada llapassa, escric:
Planta de la família de les compostes que els botànics anomenen Arctium minus. Les infusions de la seua arrel s’han considerat tradicionalment com a depuratives i molt útils en el tractament de les erupcions cutànies.
Aquesta planta és molt coneguda per les seues cabotetes punxoses que s’enganxen amb molta facilitat a la roba gràcies al ganxet que cada punxa té a l’àpex. Per això, quan algú no ens el podem traure de damunt, diem que “se’ns ha apegat com una llapassa”.
Lluís Fernández, en la novel·la L’anarquista nu, escriu:
A les nits, s’apega com una llapassa al meu cos […]
En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, d’Enric Valor, podem llegir:
Però el rem se li havia apegat com una llapassa en el palmell de la mà, i els seus peus semblaven pesar-li centenars d’arroves: no els podia bellugar.
En la rondalla El pollastre de festes, també d’Enric Valor, trobem:
Els pobres vells estaven apegats com a llapasses per l’os del maluc, talment dos vulgars siamesos.
En Contalles de iaios i iaies, de Jordi Raül Verdú, podem llegir:
Quan va tirar a alçar-se i va veure que estava apegat com una llepassa, va començar vinga l’estirada per ací, vinga l’estirada per allà, sense poder alçar el cul de l’enclusa.
Eduard Soleriestruch, en El territori i la comunitat d’Aigües Vives, escriu:
[…] que els terrenys incults, incults seguien; els bous que els donaren per a llaurar, no sols no llauraven sinó que anaven pasturant perduts per allà on bé els semblava, produint grans danys i cap de benifet; i els xiquets –que n’hi havia més que mosques– s’apegaven com a llepasses a la porteria i fins se n’entraven a la mateixa cuina del Convent… per vore de traure llesca quan hi haguera un descuit.
NOTA: El Diccionari de la Vall d’Albaida arreplega apegar-se com una llepassa o ser més empalagós que una llepassa que definix com ‘ser molt empalagós’ i el DNV arreplega apegar-se com una llepassa que definix com a ‘buscar compulsivament la companyia d’un altre’.