abraçar-se com una llapassa (o com una llepassa) / abraçar-se com a llapasses (o com a llepasses)

Abraçar-se (a algú) amb força.

En la novel·la Com la flor blanca, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:

L’havien anat a buscar a Amèrica per dur-lo al programa i que poguera reunir-se durant uns dies amb la germana i els nebots. La pobra dona se li va abraçar com una llapassa i va esclatar en plors. Era un plany incontenible, de tanta emoció com sentia.

En la novel·la El cos del delicte, de Francesc Bodí, podem llegir:

I jo, golafre, m’hi abraçava com una llapassa, em passava tota la nit descansant el cap entre aquelles protuberàncies terapèutiques, deixant que la seua viscositat m’enganxara els cabells i les galtes.

Vegeu:

apegar-se com una llapassa (o com una llepassa) / apegar-se com a llapasses (o com a llepasses)

agafar-se (o agarrar-se, o aferrar-se) com una llapassa (o com una llepassa) / agafar-se (o agarrar-se, o aferrar-se) com a llapasses (o com a llepasses)

enganxar-se com una llapassa (o com una llepassa) / enganxar-se com a llapasses (o com a llepasses)