Es diu d’algú molt sord, que té una hipoacúsia molt forta.
Francesc de Paula Burguera, en el seu llibre És més senzill encara: digueu-li Espanya, escriu:
Al febrer de 1961, amb l’obra acabada, me’n vaig anar a Burjassot a llegir-li-la a Mario, i a la seua dona. El fill de don Vicent es trobava una mica delicat, però sobretot sord. Sord com una rella. I allí vaig passar tota una vesprada cridant-li a cau d’orella –més que no llegint– aquella beneïda adaptació de La Barraca.
En la novel·la L’estrep, de Joan Olivares, trobem:
I com a única seqüela, el pobre Pasqualet, en quedà sord com una rella, reblà Artur.
Manuel Joan i Arinyó, en la novel·la Les nits perfumades, escriu:
La dona de la pescateria del costat de l’Ajuntament era sorda com una rella i havia de posar la seua tele a tot volum per poder-la sentir.
En Poeta llorejat, conte d’Antoni Espí Cardona que podem trobar en internet, podem llegir:
Ja feia temps que sordejava. Era una mena d’herència o de tradició familiar que li venia de la branca materna. Un germà de la seua àvia era conegut com Ramonet el Sord; la seua àvia mateixa era sorda com una rella; […]
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu i el Diccionari de la Vall d’Albaida amb la marca “nova locució”.