Es diu d’algú molt sord, que té una hipoacúsia molt forta.
En el Tractat de les maduixes, de Vicent Andrés Estellés, podem llegir:
Va morir fa deu o catorze anys, i, el seu caixó, el va posar dintre un nínxol, bastant alt, de Borbotó, un enterrador que era més sord que una rella, i que, maniobrant amb el taüt, quasi es va quedar al fons del nínxol.
Josep Franco, en L’enviat, escriu:
[…] inventant nous insults i noves combinacions de paraules ofensives per a maleir entre dents els crítics infernals, els quals, entre moltes altres virtuts que els ornaven, tenien a gala, sobretot, el fet de ser més sords que una rella.
En la novel·la Terra, de Francesc Viadel, trobem:
–Joanet, collons!, ets més sord que una rella. Vinc cridant-te fa mitja hora des de l’altre costat del carrer…
Marisol González Felip, en el llibre Frases fetes al nord de la llengua, arreplega l’expressió estar més sord/a que una rella que definix de la manera següent:
Ser sord. Ex.: No cal que t’esforces, que no te sentirà; està més sord que una rella. SIN.: estar sord/a com una tàpia, estar dur/a d’orella, ser dur/a d’orella.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer, Vicent Bataller Grau en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu i el DNV.