Es diu d’allò que està badat, que té un badall, un clevill.
Les magranes es clevillen fàcilment.
En la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira, podem llegir:
Si la barra o bastó haguera estat de ferro i no de fusta, pensà, potser no m’haurien deixat estamordit sinó mort, no amb un bony que quatre dies més tard omple encara la palma d’una mà sinó amb el crani obert com una magrana i per l’obertura, mentre eixien no deliciosos granets blancs i rosats sinó la pasta del cervell, hauria eixit com una papallona l’ànima, separada del cos i envolant-se cap al seu lloc natural sense matèria etc. etc. etc.
En la novel·la Els cabells d’Absalom, de Vicent Josep Escartí, trobem:
Aquella senyora, en veure que jo no li feia cas, em mostrà la quadreta i jo em vaig veure allà baix, amb el cap obert com una magrana i una sang rogíssima fluint pels meus cabells rossos llarguíssims -que mai no me’ls tallaven, per ordre de l’àvia-i tacant-me les robes.
En la novel·la Diumenge de glòria, de Vicent Ortega, llegim:
Aquest, viu a penes, perquè encara respirava lleugerament, tenia el cap obert com una magrana i, fins i tot, a la ja minsa llum, es veien les pelleringues del cervell.
Heus ací la lletra de la cançó El Micalet de la Seu, cantada per Paco Muñoz:
El Miqualet de la Seu
xim pum ale pum cata pum mec
s’ha obert com una magrana xim pum.
S’ha obert com una magrana
xim pum ale ale pum cata pum mec
el Miquelet de la Seu.
La culpa la té l’obrer
xim pum ale ale pum cata pum mec
que l’ha fet de mala gana xim pum.
Que l’ha fet de mala gana
xim pum ale ale pum cata pum mec
el Miquelet de la Seu.