S’usa per a expressar que un ésser humà o un animal té molts anys d’edat.
La Bíblia diu que el patriarca Matusalem, fill d’Enoc i pare de Lamec, va viure 969 anys, amb la qual cosa ha esdevingut el prototip de la longevitat.
Els fragments següents pertanyen a Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea:
[…] tots los matins sen anava allá dalt al Plá a llaurar á forcat en una burra blanca, més vella que Matusalèn y més flaca qu’un canyís, y cuant bé li pareixía es tirava a pendre l’ombra […]
En qui solia incomodarse molt era en una burra blanca que tenia, més vella que Matusalém, […]
Quim Monzó, en el seu llibre Tot és mentida, escriu:
S’ha dit moltes vegades: els nens ja no saben per què algú és més vell que Matusalem o té més paciència que Job.
En Columnes de paper, de Salvador Vendrell, llegim:
No podríem entendre les expressions vives de la llengua en els llibres i en el mateix carrer: ser escolà d’amén, ser més vell que Matusalem, ser com la barca de Noé, estar als llimbs… Tota una sèrie de metàfores i comparacions que les noves generacions haurien d’entendre de la mateixa manera que volem que entenguen el “bullirà el mar com la cassola al forn”.
Dijous 20 de gener del 2005, Jordi Palou va enviar aquest modisme comparatiu a Cada dia un mot. També l’inclou en el llibre RodaMots, que va escriure en col·laboració amb Pau Vidal, a on arreplega el fragment següent de les Memòries de Josep Maria de Sagarra.
La penya dels jugadors d’escacs era també bastant cèlebre; allí no mancava mai don Josep Pin i Soler, traductor d’Erasme i de Tomàs More, compilador de sonets i autor de conegudíssimes novel·les. El senyor Pin era un dels homes més extravagants que jo he conegut. Es dedicava a rebentar no importa qui, sobretot els de la seva època. Volia practicar el diàleg socràtic, i a estones resultava positivament entretingut. Un altre jugador d’escacs, de primera categoria, era don Joaquim de Montaner, que li deien el noi Montaner, perquè encara que fos més vell que Matusalem, el seu pare encara vivia.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplegen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer , Vicent Bataller Grau en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència i Pere Ortís en La parla de l’Urgell .