Fugir d’algú o d’algun lloc molt a pressa, d’una manera descontrolada.
En la novel·la Gràcia, de Rafael Vallbona, podem llegir:
Quan penso en coses com aquesta no puc reprimir-me les ganes de riure a cor què vols. I ja em sap greu, ja, tenir aquesta rialla tan fàcil i escandalosa.
–Ai, perdoni, no l’havia vist, anava caminant distret.
Merda, aquest sí que no me l’esperava, ara. M’ha sortit de sobte d’una cantonada. Jo anava distret rient com una lloca i hem topat l’un amb l’altre. Res greu, l’ensurt només, però no m’ha deixat ni disculpar-me, ha fugit com ànima que porta el dimoni.
En Catalans terres enllà, de Xavier Fàbregas, trobem:
L’oncle del nostre amic, no cal dir-ho, va voler-se estalviar els aclariments i fugí com ànima que porta el diable.
Teodor Llorente Falcó, en la seua narració El gos Pichón, en lloc del verb fugir empra l’expressio equivalent prendre precipitada fuga:
La seua inopinada i fiera presència va desconcertar a l’agressor, que, com ànima que porta el diable, va pendre precipitada fuga.