1) En sentit real: ‘dret i rígid’.
2) En sentit figurat i referit a una persona: ‘tibat, estirat, orgullós’.
3) En sentit figurat: ‘enravenat, enrederat, a causa del fred’.
En la novel·la Delers de jovença d’Antoni Igual Úbeda podem llegir:
El tio Ximo, ert com un fus i seriós com si anàs de soterrar, no contestava a ningú.
En la novel·la La mel i la fel, de Carme Miquel, llegim:
El cas va ser que en veure-li allò, tan estirat i dur, ert com un fus, que es dirigia cap a ella, que era com un dit gegant que la senyalava, s’omplí de terror i llançà un crit. I s’amagà darrere d’una cortina de seda de color blau, que cobria el finestral tancat del balcó, mentre veia com Cisquet avançava rient darrere d’aquell pal ert que li eixia d’entre les cames.
Els fragments següents són de la novel·la El mut de la campana, de Josep Lozano:
Caminava ert com un fus, amb el parar altiu.
Entre somnis vaig veure davant meu, a poc més d’una alna de distància dels meus ulls, com en una aparició, en una aurèola de llum, erta com un fus, la relíquia del dit índex de sant Vicent Ferrer, aquell amb què assenyalava el Judici Final i que es troba exposat a la capella dels Carrossos de nostre monestir.
NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.