1) En sentit real i referit a una substància: desfer-se, dissoldre’s ràpidament.
2) En sentit figurat i referit a les conviccions, emocions, sentiments, idees, etc., d’una persona: esvanir-se en poc de temps.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Poro tan gicarró y tant fòrt com era pera tot cuant volía, es desfea com la sal en l’aygua y s’acovardava com una gallina á penes veía una serp; molt al revés de la sehua dòna, la tia Nyora de mal nòm, qu’encara qu’era com un taperòt de naneta, ademés de lleja, negra y tòrta, tenía més fòrça qu’un bòu […]
En l’obra teatral ¿No n’eren 10?, de Martí Domínguez Barberà, el personatge anomenat Yusef diu:
Que els prodigis del Profeta eren trampes… Que tot es desfaria com la sal en l’aigua quan el feren desparéixer…
En Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez Gozalbo, llegim:
Esperonada per un d’aquests daltabaixos aplegà a realitzar el seu casament i fon la dona més dissortada del món. No passà més d’un any; aquell matrimoni es desbaratà, es desféu com la sal en l’aigua; allò no acabà com el rosari de l’aurora perquè la marquesa posà molta aigua pel mig.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Lluís Fullana Mira en el Refraner valencià i Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu. També el trobem en el Diccionari català-valencià-balear i en el DNV.