Anar cap arrere.
S’usa, fonamentalment, en sentit figurat, per a expressar que un assumpte, en lloc d’anar cap avant, va cap arrere.
En la novel·la La casa de les flors, de Joaquim G. Caturla, podem llegir:
Quan se n’anaven, Víctor es va doldre que et feren treballar dissabtes a la vesprada: Això és anar cap arrere, com els crancs. Va dir aquella frase a la porta, just en el mateix moment en què entrava a la botiga el senyor Rosselló.
En la novel·la Vespres de foc, de Vicent Sanchis, llegim:
–Però no anem arrere, com els carrancs, amb tantes lluites i tantes guerres?
Àngels Moreno, en Secrets inconfessables, escriu:
–Ah! –Neus féu botzina amb les mans–, la de la piga no t’ha ensenyat res de nou en tot aquest temps –Erena l’estirà de la mànega–. Més aviat has anat enrere, com els carrancs.
En L’ofici de raonar: Societat, economia, política, valencianisme, de Vicent Soler Marco, trobem:
Sincerament, anem com els carrancs. Perquè obsessionar-se en recuperar l’Espanya uniformista i centralista de temps del franquisme […]
NOTA: El DNV arreplega la locució comparativa d’igualtat com els crancs que definix com a ‘cap arrere, reculant’.