Amb aquest modisme comparatiu es posa de manifest la situació anguniosa o desesperada d’una persona.
En la novel·la Ribera, de Josep Lozano, podem llegir:
Perquè un servidor, tindrà poques coses clares, però sí que sé ben cert que la dignitat és un valor necessari, i que si la persona no s’estima, no es respecta a ella mateixa, està més perduda que Carracuca.
En el llibre de narracions curtes En blanc i negre, de Rafa Gomar, trobem:
Com havia pensat, encara no m’havia encantat, xap!, el maleït falcó va enganxar Sansonet per baix. Xe, Eduardet, quin bot em va pegar el cor! Estava més perdut que Carracuca, però mira com són les coses a voltes, que el falcó va voler girar-se’l i en el moviment, li va caure a terra. I jo, cama!, desesperat a buscar-lo.
Sembla lògic suposar que aquesta comparança té un origen antroponímic i que Carracuca –tal volta Caracuca o “Cara de Cuca”– era el cognom o malnom d’alguna persona que a hores d’ara tothom ha oblidat.
NOTA 1: Carracuca aprofita per a qualsevol comparança. He sentit, per exemple, ‘estar més net que Carracuca’, ‘passar més fam que Carracuca’, ‘estar més cremat que Carracuca’, ‘tindre més fred que Carracuca’, ‘estar més a soles que Carracuca’, ‘tindre més anys que Carracuca’, ‘ser més gos que Carracuca’, ‘estar més pelat que Carracuca’, ‘ser més vell que Carracuca’, ‘estar més mort que Carracuca’, ‘tindre més por que Carracuca’, ‘ser més roín que Carracuca’, ‘ser més lladre que Carracuca’, etc. Però si poseu “que Carracuca” en el cercador Google en trobareu moltes més encara.
Joan-Vicent Sanz Sancho en el seu llibre Alcalà de Xivert. Alcossebre: territori i patrimoni publicat l’any 2009, diu sobre Carracuca: «Ser més roïn que Carracuca. Ser molt dolent. Pel que sembla, ningú no sap qui va ser aquest Carracuca. L’utilitzem molt sovint com a paraula comodí per fer moltes altres frases fetes, tant en valencià com en castellà, sempre per fer comparacions amb ell. Es pot ser més espavilat, més vell, més alt… que Carracuca.» Fins ací el que escriu Joan-Vicent Sanz Sancho.
El Diccionari de la Vall d’Albaida, en l’entrada Carracuca, diu: «f. loc.: 1. “Tindre més cara que carracuca”: ésser un pocavergonya (Nloc). 2. “Ser més vell que carracuca”: ésser molt vell (Nloc).» Observem que arreplega dos modismes espuris –sense cap mena de dubte perquè es diuen en la Vall d’Albaida– als quals posa la marca de “nova locució” i, en canvi, no recull el modisme comparatiu tradicional ser (o estar) més perdut que Carracuca. Observem també que grafia la paraula Carracuca en minúscula, com si fóra un nom comú i no un antropònim.
Quan es vol fer una comparança, com que es desconeixen els modismes comparatius tradicionals que ha creat l’enginy del nostre poble, doncs es compara amb Carracuca i arreglat. És una mostra més de l’empobriment lingüístic que patim.
NOTA 2: Josep Pascual Tirado usa més cremat que Carracuca en Tombatossals: «Era el cas que Garxolí del Senillar, més cremat que Carracuca, i volat com un catxerulo, al saber de la feta i desguaix del pinar per la colla de Tombatossals […]»
Més net que Carracuca l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer i Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs.
NOTA 3: El modisme equivalent más perdido de Carracuca és molt usat en castellà.
NOTA 4: El modisme comparatiu més perdut que Carracuca, molt usat en valencià, l’arrepleguen Lluís Fullana Mira en el Refraner valencià, Joan Amades en Refranys personals i Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu.