Xarrar molt.
En la novel·la Com la flor blanca, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:
Don Gaetà, a més de paréixer un lloro, xarrava com una cotorra. Quan sermonejava no l’entenia ni Déu. En fi, Déu potser sí, però ningú més. Damunt, pronunciava unes homilies llarguíssimes.
En la narració curta Follia d’amor, dins el llibre de relats Humors agres, de Sico Fons, llegim:
Mira hem pujat al tren la Laura i jo per anar a València i ens hem passat tot el viatge xarrant. Tu saps que ella, la Laura, xarra pels descosits com una cotorra.
En La nit més màgica de tot l’any, de Jordi Raül Verdú, trobem:
Quan ixen fora, la colla dels convidats xarra com a cotorres, i Jordi i Lliris els pregunten què els ha semblat.
Sobre la variant formal catorra, vegeu la nota de l’entrada parlar com una cotorra (o com una catorra) / parlar com a cotorres (o com a catorres).