tindre’ls com el Matxo d’Ifac

1) En sentit figurat i referit a una persona: tindre coratge, valentia, bravura, espenta, capacitat de resistència.

2) En sentit figurat i referit a una persona: tindre molta barra.

Aquest modisme comparatiu fa referència a una roca que rep el nom de Matxo i que es troba dins de l’aigua, a la vora del penyal d’Ifac, junt al Passeig Ecològic, ja en el tram final.

Joan Coromines, en l’entrada MATXO, MATXA, MATXET (i Matxets) de l’Onomasticon Cataloniae (V, 239a5), escriu:

Conjunt de NLL menors, valencians, que criden l’atenció pel fet de designar, tots ells, penyes, cavernes i parets rocoses; això ens duu a la sospita que tinguin una etim. relacionada amb la del grup precedent.
1) El Matxo d’Ifac, formant part del grandiós penyal de la costa valenciana de Calp. (xxxv)
2) Penyes del Matxo, te. Fontanars (xxxii, 118, 24)
3) La Cova del matxo, en el te. de Petrer, en un pendent rocós (xxxvi, 35, 13)

A continuació ens aporta topònims amb Matxa i Matxet i tot seguit escriu:

Com que el contingut semàntic d’aquest grup no és gaire diferent del de Matxerri, comprenent les Penyes de Matxelis, i aquestes són ben veïnes de Relleu, Xixona, etc. on trobem el grup Matxo, -xa, incloent-hi Matxets, ens preguntem si de l’ètimon maceries de Matxelis no pogué sortir una variant Mačér, la qual suposant-ne un plural Mačérts, amb t afegida, es pronunciara mačéts: tal com en l’ús vulgar valencià es diu dimats per ‘dimarts’: llavors d’aquí s’haurien extret Matxo i Matxa, pseudo-primitius d’aquell pseudo-derivat. Combinació tan complicada que ens costa creure-hi. Val més, doncs, una hipòtesi mossàrab més simple.

Tot seguit exposa la hipòtesi que la paraula valenciana matxo vinga d’una forma mossàrab mačo.

Cal dir que en alguns parlars valencians es dóna el nom de matxo a determinades construccions més altes que amples, de forma cilíndrica o prismàtica, robustes, consistents, que s’eleven verticalment, com ara els pilars que sostenen un pont. En la comarca de la Ribera Baixa anomenen matxos els pilars grossos que hi ha en el pont que unix Polinyà del Xúquer i Albalat de la Ribera. En el Diccionari català-valencià-balear trobem aquesta accepció de la paraula matxo: «Cadascun dels pilars que sostenen la jàssera de la sénia (Polinyà de la Ribera).»

Respecte a la paraula valenciana matxo amb el significat de ‘construcció robusta que s’eleva verticalment’, Joan Coromines, en el seu DECat (V, 339b4), escriu:

Sembla que sigui un duplicat mossàrab de maç un val. meridional matxo (grafiat majo erradament), que designa un pilar massís de pedra o de pedra i obra, propi de la zona Alcoi-Ribera, formant part dels ponts i edificis rurals: “El Pònt de Canaletes en Alcòy: es recén fet, y està situat en lo barranc de la Batalla, siguent els majos, y els murs dels costats, de pedres sillars, y lo demés de fèrro” MGadea (T. del Xè II, 107); “cadascun dels pilars que sostenen la jàssera de la sénia (Polinyà)” (AlcM, § 6)

En valencià, també rep la denominació de matxo la torre fortificada superior d’un castell, la més alta i grossa i que està situadà en la part més alta, també anomenada torre mestra, torre major o torrassa. Aquesta torre, en castellà s’anomena torre del homenaje o torreón, en portugués torre de menagem, en francés donjon, en anglés keep, en alemay Bergfried i en italià maschio o mastio (recordem que el Castell Nou de Nàpols rep, popularment, el nom de “il Maschio Angioino” i recordem també “il Mastio di Volterra” de la coneguda Fortezza Medicea que trobem en la ciutat toscana de Volterra, no gaire lluny de Pisa).

L’origen del modisme comparatiu que ens ocupa ha de radicar, en bona lògica, en el fet que aquesta roca es troba dins de l’aigua, plantant-li cara a la mar i als temporals i això s’associa amb tindre coratge, valentia, bravura. Podríem dir d’una manera metafòrica que el Matxo d’Ifac els té grossos i ben posats pel fet de suportar els embats de la mar des de temps immemorials. Molt probablement aquest modisme comparatiu és d’origen mariner, cosa gens estranya perquè Calp ha sigut sempre un poble de mariners. Actualment ja no és així, és clar, ara és un poble que viu, fonamentalment, del turisme.