Es diu d’algú molt sord, que té una hipoacúsia molt forta.
En Coses de la lluna, de Mercé Viana, podem llegir:
El meu rostre no tenia orelles. Jo no tenia orelles i, a més, havia deixat de sentir la música de fons que habitualment pose a casa, la qual cosa significava que m’havia quedat sord com una tàpia. Desesperat, vaig tornar al saló tot just quan aquelles companyes de vint i nou anys, quatre mesos i cinc dies justos desapareixien a través dels finestrals oberts.
En Després vénen els anys, de Maria Folch, llegim:
És l’únic que no viu a Fertilia així que aquest matí he esmorzat bé i he anat cap a sa casa, a l’Alguer, esperant haver de passar tres hores en un menjador massa ple de mobles i de fotos mentre intentava convéncer un home de quasi noranta anys sord com una tàpia que em deixara gravar l’entrevista.
En el conte Cinc cobriments de cor al casal dels Móra, de Jesús Moncada, trobem:
D’ell, no em ve res de nou, el tinc ben apamat. ¿Que una cosa no li interessa? És sord com una tàpia. Ara, si li convé, sent les converses de les formigues.
En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada tàpia, trobem:
Sord com una tàpia, o Més sord que una tàpia: es diu d’una persona molt sorda.
NOTA 1: El conte Cinc cobriments de cor al casal dels Móra, de Jesús Moncada, podem trobar-lo en el recull de contes titulat Calaveres atònites que forma part, junt amb els reculls Històries de la mà esquerra i El Cafè de la Granota, del llibre Contes, publicat per La Magrana en l’any 2001 i reeditat per Labutxaca en 2011.
NOTA 2: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu i el Diccionari de la Vall d’Albaida.