Molt seriós.
En la novel·la La innocent, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir:
Mira quina fila que fèiem: el paio que era criat amb la cara allargada, seriós com un titot, i jo cargolant-me rera el taulell, fent-hi cops amb el palmell de la mà com si m’ofegués; tant, que la Lluïsa –la paia verinosa que m’és veïna de taula– em va clavar els seus ulls recriminatoris i començava a fer trontollar els pits d’indignació, com si el meu riure fos gangrena negra.
En la novel·la L’últim estiu abans de Chicago, de Santiago Forné, llegim:
–No cal que t’enfades, dona… És veritat, ho sé. Es diu Hèctor. Sí o no?
Em vaig posar a riure. Però recorde que no en tenia ganes: jo volia restar seriosa com un titot, que deia la meua àvia, perquè sentia que cada paraula de Carolina, seriosa o de broma, em traspassava la pell i em feia mal.
En la novel·la Laru i Tan, d’Alexandre Agulló i Guerra, trobem:
Seriós i tes com un titot. De mirada enrevessada, feia poca alçada. Escarransit però plantant cara a gatets i gossets. Com un esguit de cornisa… pudent i descarat. Amb poques paraules: una cara de pomes agres.
NOTA 1: Els valencians emprem sempre sério i els seus derivats seriet, seriot, serietat, etc. La forma normativa seriós l’usem només en el llenguatge escrit i en els registres més formals.
NOTA 2: Joaquim Martí Mestre arreplega aquest modisme comparatiu en el Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric (pàg. 633). Escriu:
tan sèrio com un titot o més sèrio que un titot: “El famós conde de Toreno (…) s’ha presentat al costat del duc de la Victòria (…) tan sèrio com un titot” (M 1840: I, 127), “Ella se quedà mirant-lo / y més sèria que un titot…” (Solemne chasco…, 3), recollida també per Borràs Jarque: més sèrio que un titot (Barberà i Borràs, s. a.)