roig com una magrana / rojos com a magranes

Referit a la cara d’una persona: encés, fortament enrojolat, amb les galtes molt vermelles.

En la novel·la Els horts, de Martí Domínguez Barberà, podem llegir:

Roser, però, també es va fer roja com una magrana.

En la novel·la L’àngel de la mort, de Juane Gumbau, llegim:

La cara se li havia fet roja com una magrana i el fet de sentir-se observat no li feia recuperar la tranquil·litat.

En la narració juvenil Felip Marlowe i la banda dels barracons, de Lluís Miret, trobem:

Ens va contestar que no, però posant-se roig com una magrana.

NOTA 1: És una llàstima que Lluís Miret haja usat la construcció castellana “posant-se roig” en lloc de la nostra construcció genuïna “fent-se roig”. Ho trobe especialment greu perquè ho escriu en una narració adreçada al jovent.

NOTA 2: El modisme comparatiu rojos (roges) com a magranes l’arreplega Joaquim Martí Mestre en l’entrada magrana del Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI) (pàg. 945).