fer-se com una magrana / fer-se com a magranes

Ruboritzar-se, és a dir, fer-se roig a causa de la vergonya.

En el llibre de records d’infantesa L’ullal, de Martí Domínguez Barberà, podem llegir:

Loliues, la néta del notari, que era una rosquilleta a mig coure i més serioseta que un pernoliar, advertia entre escandalitzada i maternal, de cara a l’engrunsadora:
–¡Pepiqueta!, ¿no veus que estàs amostrant totes les cuixes?
–Tots els xicons corríem on estava Loliues. La neteta de Miquel es feia com una magrana, però no deixava de riure i responia amb adorable tranquil·litat:
–¿Com vols que jo ho puga vore? ¿I saps què et dic? Que el que amostra lo seu no enganya ningú.
–I els xicons tornàvem arrere per empényer-la per l’esquena.

NOTA: Per a desgràcia de la nostra llengua, cada volta és més freqüent substituir el nostre modisme comparatiu tradicional fer-se com una magrana per l’equivalent acastellanat posar-se com una magrana. Heus ací dos exemples literaris d’eixe canvi tan lamentable:

En la novel·la La casa de les flors, de Joaquim Gonzàlez Caturla, podem llegir:

 «Una nit, poc abans de la seua boda, amb la casa atapeïda de vaixelles, objectes de plata i jocs de llit, Elisa anà a la teua habitació i, després de comentar-te els últims preparatius de la boda, et preguntà de cop i volta si sabies ballar. Vas posar-te com una magrana mentre deies que no, tot mirant un dels teus quadrets on una jove clapada de sol es gronxava sota uns arbres enormes.»

En la narració juvenil Felip Marlowe i la banda dels barracons, de Lluís Miret, llegim:

«Ens va contestar que no, però posant-se roig com una magrana