Referit a la cara d’una persona: encés, fortament enrojolat, amb les galtes molt vermelles.
Manuel Joan i Arinyó, en la novel·la Contra sentit, escriu:
–¡¿Com s’atrevix?! –va reaccionar Avellan enèrgicament, ofés i roig com un titot–. ¡No li consentesc afirmacions d’aquesta mena!
Albert Hernàndez i Xulvi, en Temps de fang, escriu:
Rafael ho sabia i evitava parlar-ne. També perquè quan discutia es posava roig com un titot; aleshores semblava que estava a punt d’agafar-li un atac de tensió.
En Puta postguerra, de Josep Piera, podem llegir:
I Sansixto, que era un còmic cavernícola, va eixir al replà de l’aula, roig com un titot malcarat.
En Guerres perdudes, de Francesc Bodí, llegim:
La Maria, des de darrere, intentava donar-me ànims; l’Amalieta, en sentir els crits, va baixar espantada; el pare es va posar roig com un titot, els ulls semblaven bategar-li i les paraules se li acumulaven als llavis, com un munt de pedres acabades d’ensulsir.
En la novel·la El crim del mas maleït, de Joan Pla, trobem:
–Tu sempre traus a col·lació el cas dels Falangistes, però no nomenes mai els assassinats que van cometre els de la FAI quan la guerra, que van matar el meu germà –li va tirar en cara, roig com un titot, un home d’uns vuitanta anys, gran com una catedral.
Vegeu:
NOTA: Lamente que Francesc Bodí empre la construcció acastellanada “posar-se roig” en lloc de la nostra construcció genuïna “fer-se roig”.