Referit a la cara d’una persona: encesa, fortament enrojolada, amb les galtes molt vermelles.
En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:
La Gica tambe es feu a la presa roja com un perdigot y lluenta com una espasa; perque com els pesadumbres no crien bona sanch, shavia possat com una canya, y tan perduda, que donava compassio: mes aixi que es resolgué a dir amen a tot, com si hagueren possat oli en lo cresol.
Aquesta és la transcripció fidedigna d’aquest fragment de la Rondalla de Rondalles que podem trobar en la pàgina 54 de la versió original. Es pot consultar en internet en la versió digitalitzada per Google.
Els fragments següents pertanyen a Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea:
[…] ella estava ròja com un perdigòt y gròsa com un torrejó […]
En sos temps es coneix qu’eixe tio fon molt huapo y templat, molt alegre y divertit, puix era ja un tròç de vell y encara estava sempre ròig com un perdigòt y manifestava haver segut ben paregut, mantenitse pròu frescòt y dret com un ciri, tot pròves de qu’havia fet poca faena y s’havia divertit molt en la seha juventut, […]
En L’Edat d’or: història veritable d’unes meravelloses vacances infantils, d’Antoni Sabater i Mur, trobem:
Quan Victorià va sentir aquestes paraules, es tornà roig com un perdigot i protestà de la proposició del bon senyor; el seu pare també va protestar, al·legant que allí no es tractava de que el seu fill es distingís pel damunt dels altres, perquè essent aquell acte d’alegria per a tots, tots l’havien de celebrar igual.
En Jubileu, de Víctor Català (nom de ploma de Caterina Albert Paradís), podem llegir:
De sobte, Donya Madroneta, roja com un perdigot, em cridà i amb posturetes papereres de noia de la primera volada, em va demanar que li donés la mà per traspassar un reguerol d’un pam d’ample.
En Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, llegim:
Mentres la camada d’esforçats sostenien aquestes converses solacívoles, la ja despereada lluna pintava en l’esmaltat llançol de la menuda sorra la desficaciada ombra del gran enamorat Tombatossals qui, altiu, serè i roig com un perdigot, de cara a l’horitzó aguarda i més aguarda la resposta als planys anhelosos de sa crida llastimenca.
Joaquim Martí i Gadea en Ensisam de totes herbes (pàg. 492) escriu:
Tampoc no falten ahuelos mes verts que l’herba, als que sempre t’els veus en la moquita penchant, en los ulls plens de llagañes y anant mich coixos y alitrancats, y apenes devisen una chicota d’eixes de corpenta, com si reverdiren del tot y tornaren á la edat de quinse añs, es posen tesos com á Quirineldos, rochos com á perdigots y li tiren cada flor que no s’igualen en los chovenets.
En el poema de Joaquim Martí i Gadea titulat A Delina Moltó y Fèrri, que podem trobar en el llibre Tròços y mòsos, o retalls de la nòstra tèrra, trobem:
Así estém tots górts y huapos,
ròjos com á perdigòts,
puix mos bevém d’aygua uns gòts…
que aném á tornarse sapos.
En la narració curta La darrera Gaiata, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:
Són estos tres ciutadans, amigatxos de trinquet i de parany i no hi ha festa ni “tornà” en que no se troben al mig, ni cuiro de Turís que no tasten. Aixina estan de rojos com a perdigots.
NOTA: El modisme comparatiu rojos com a perdigots l’arreplega Joaquim Martí Mestre en l’entrada perdigot del Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI) (pàg. 1204) i posa com a exemple els dos primers versos del fragment del poema de Martí i Gadea que he copiat més amunt. Josep Sanchis Carbonell arreplega posar-se roja com un perdigot en Bocaviu.