Es diu de qui es riu d’una manera exagerada.
En la rondalla Don Joan de la Panarra, d’Enric Valor, podem llegir:
Es reia com un boig, i el sentien de cent llegües de camí.
En l’edició original de la novel·la Júlia de l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó (La Magrana, Barcelona, 1984, pàg. 81) llegim:
A les set de la matinada, suats, cansats, trasbalsats, el metge, l’amo i la dida rigueren com a bojos, plens de llàgrimes, en sentir que el nen esclatava en un plor incontenible…
Hui en dia és cada volta més fàcil –sobretot en la llengua escrita– trobar formades amb com comparances que el valencià popular fa i ha fet sempre amb com a. Açò és degut al fet que la llengua normativa ha menystingut el valor comparatiu que la preposició com a té en el valencià viu i ha fomentat que, tant en la llengua escrita com en els registres més formals de la llengua oral, la preposició com a que apareix en les comparances siga substituïda sistemàticament per com. Això és així perquè la normativa que ens arriba des de Catalunya margina l’ús de com a amb valor comparatiu pel fet que en els dialectes catalans central i septentrional, per influència del castellà, s’ha perdut eixe valor comparatiu de la preposició com a. Molts correctors de les editorials –encara que, per sort, no tots– canvien sistemàticament els com a amb valor comparatiu per com o per com un/com una/com uns/com unes, acció que deforma la llengua dels autors.
Vejam com podem llegir el fragment anterior de la novel·la Júlia en l’edició corregida (Bromera, Alzira, 2003). En la pàgina 102 trobem:
A les set de la matinada, suats, cansats, trasbalsats, el metge, l’amo i la dida van riure com bojos, plens de llàgrimes, en sentir que el xiquet esclatava en un plor incontenible.
A banda d’alguns canvis irrellevants com ara emprar el perfet perifràstic en lloc del simple, canviar nen per xiquet o eliminar els punts suspensius del final, observem que s’ha canviat com a bojos per com bojos i d’eixa manera s’ha eliminat la forma com l’escriptora alcoiana havia escrit espontàniament eixe modisme comparatiu, forma que és l’única que usem els valencians.
NOTA: Sobre l’ús valencià del verb riure com a pronominal, vegeu l’entrada riure’s com un bajoc / riure’s com a bajocs.