Es diu de qui es riu molt a gust, d’una manera innocent.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Poro tot això eren gafes de l’ofici, com díen ells, rientse com á bajòchs sempre que s’ajuntaven […].
Els valencians usem des d’antic el verb riure com a pronominal. En els clàssics ja trobem alguns exemples.
En els versos d’Ausiàs Marc podem llegir:
Si co·l precis que no·s de mort deliure,
vehent se prop d’aquell seu jorn derrer,
ne prega Deu li sia mercener
e sab que va hon null hom se pot riure,
ne pren a me, qui fuig a la merce
d’Amor en qui s’enclou tot lo meu esser:
tant envers ell me so volgut hirexer
per lo fallir qui es comes per me.
En el capítol CCCXXV del Tirant lo Blanc titulat Rèplica que fa Tirant a la Reina, trobem:
Doncs, molt més val a la senyoria vostra pendre altre marit, lo qual per raó sia més vividor que jo, per no passar tants perills, car sabuda cosa és que qui sovint en armes va, hi deixa la pell o la hi deixarà, e per bé que ara los vostres agraciats ulls en la presència mia se planyen destil·len llàgremes d’amor, no passarà molt que per vista d’algun gentil cavaller se riuran.
Un altre exemple modern de l’ús pronominal del verb riure en la llengua literària el tenim en la rondalla El Gegant del Romaní, d’Enric Valor, a on podem llegir:
–Què has somiat?
–Ai, que vosté s’havia mort.
–Haaa, haaa, haaa!
El gegant es posà a riure. Les parets tremolaven.
–De què es riu?