riure’s com un beco / riure’s com a becos

Es diu de qui es riu molt a gust.

En Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:

[…] tot allò era per a esglaiar i gelar-li la sang a un pollastre, mes no a Tombatossals, que se ria com un beco i gojava com un crio.

I en la mateixa obra, més avant, llegim:

Altra volta són tots a les naus; lo goig és gran; allò anava com una seda. Hi ha qui va eixir en lo cap ple de trencs, mes no era prou greu allò per a que els demés deixaren de gojar-la i riure’s com a becos dels esquallosos filisteus.

En el llibre etnogràfic La coveta de la seda, de Josep Pascual Tirado, trobem:

No cal dir que els dos monyicots al vore’s tan festejats, tan afalagats, se rien com a becos i obrien la boca fins esgallar-se-la, mostrant unes dents blanques dispostes a moldre una bona ruga amb moixama o un pèntol de formatge, encara que fora dels que estan sis mesos al sequer.

NOTA: Sobre l’ús valencià del verb riure com a pronominal, vegeu riure’s com un bajoc / riure’s com a bajocs.