Molt negre.
En la novel·la Crim de germania, de Josep Lozano, podem llegir:
Segons la declaració del testimoni, la Corbina “era una negra ben feta, de cara graciosa i somrient, pit ben plantat i de bona presència. I quina boca d’apòstol! La seua parla era tan dolça com la mel d’Ademús. De vèrbola gràcil, abocava les paraules a dojo; tant és així que, molts que la oïen, als mateixos àngels lloant Déu deien que s’assemblava”. També confessa que la seua pell era tan negra com el carbó, tan fosca, que encara batejada amb el santíssim nom de Maria, li tragueren de sobrenom Corbina perquè proclamaven les dones dels curials, lletges, esquifides i envejoses de la seua bellesa, que la negra membrava i era filla de corbs.
En Xe, amic!, de Siso Mitjanas Fàbregas, llegim:
Era morena com el seu pare i molt prima, amb el monyo negre com el carbó, que li arribava a mitja esquena.
En la novel·la Delers de jovença, d’Antoni Igual Úbeda, trobem:
Després venia el femater, un llauradoret de Mislata, negre com el carbó, amb les espardenyes als peus i un mocador que havia estat blanc, al cap. “Ama, hi ha fem?”, deia.
En la novel·la Diumenge de glòria, de Vicent Ortega, podem llegir:
No havia de passar ell mitja nit al costat d’un llaurador llardós que es moriria de febres o d’una panxada de granotes fregides en oli de morques amb pa d’ordi, negre com el carbó i dur com una pedra de riu.
Jordi Raül Verdú, en Contalles de iaios i iaies, escriu:
Per aquells temps, hi havia un llop en concret a qui els veïns tenien més por que a cap altre. Li deien el llop Carboner, perquè era tan negre com el carbó.
En la novel·la La mel i la fel, de Carme Miquel, trobem:
Aquella nit no pot dormir perquè uns ulls negres com el carbó, de mirada profunda, s’han clavat dins dels seus i no se’ls pot treure del pensament.
Vegeu: