Es diu de les persones sense malícia, curtes d’enteniment, simples, ingénues, de poca voluntat, fàcils d’enganyar o sorprendre.
NOTA 1: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX). En l’entrada fava 1 escriu: «’ximple, beneitó, badoc’. “l’home més ordinari y més faba que yo he conegut” (La sota de bastos, núm. 3, p. 14). 1ª doc. respecte al DCVB. El recullen Llatas (1959:II, 7) i Palomares (1981:256). Cf. “ser més tonto que una mata / de fabes” (Escalante, III, 258).»
NOTA 2: Els valencians emprem la paraula fava per a expressar que una persona és curta, simple, gens intel·ligent. A l’hora d’emprar un comparatiu que pondere l’estupidesa d’algú, res més adequat que comparar-lo amb una mata de faves, que no té una fava només sinó bona cosa de faves.
NOTA 3: Sobre la paraula tonto, vegeu el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (VIII, 561a50).