Completament sol.
En la novel·la Vespres de sang, de Joan Olivares, podem llegir:
–Gràcies i bon profit, però jo ja el dec tenir a taula i m’hi deu esperar la família –es féu el graciós, ja que vivia més sol que un mussol.
En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, llegim:
I aixina va ser que Serafí es va quedar més a soles que un mussol i tota la casa per a ell…
En novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, trobem:
Sí!, allí em vaig quedar, més a soles que un mussol, perquè va ser a mi a qui li va tocar la grossa de guardar les formes –fent com aquell– i de buscar la manera de colgar les paraules i d’entretindre’ls amb unes quantes bromes perquè tot tornara a la normalitat.
En la novel·la El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, podem llegir:
Jo em passava les hores més a soles que un mussol, sempre com un fus perdut voltant les hortes, menjant de furtar i d’espigolar pels camps.
Aquest modisme comparatiu és, simplement, un redolí. Es diu més sol que un mussol perquè sol i mussol rimen, per res més. Posteriorment s’han creat altres variants, com més a soles que un mussol. Els mussols no estan més sols que les altres aus de presa nocturnes.
NOTA 1: En el parlar d’Alcoi es diu sempre soles (o soletes) en lloc de a soles, sol o tot sol i així es diu estic soles, ¡que soletes m’he quedat!, m’han deixat soles, jo visc soles des de fa cinc anys, heu d’ajudar-me perquè jo soles no puc fer-ho tot, és faener i espavilat com ell soles, quedar-vos els dos soles ni pensar-ho, un micarró que és i ja va soletes a escola, en un moment que l’he deixada soletes m’ha desbaratat el despertador, passeja tu soles que jo ja estic molt cansat, etc.
NOTA 2: Vicent Bataller Grau arreplega el modisme comparatiu estar més sol que un mussol en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència.