Completament sol.
Jordi Raül Verdú, en La velleta refranyera, escriu:
No, estic més sola que la una, però gràcies als animalets, sobretot, i a gent com, per exemple, vosté, em trobe molt bé i em sent estimada.
En Coses de la lluna, de Mercé Viana, podem llegir:
Vaig continuar corrent vers algun indret i en aquella fugida enfollida vaig poder comprovar la inexistència de persones pels carrers. Em trobava més sol que la una. Ni grans, ni joves, ni tampoc menuts. Cap persona. Ningú. I un calfred força intens nià al meu cos.
En Raons de sang i foc, de Pep Castellano, llegim:
Per això li deixe que m’explique amb pèls i senyals el pas de la negra, que es va acabar d’endur tota la gent que ell coneixia i el va deixar més sol que la una.
En la novel·la juvenil ¿Qüestió de feromones?, d’Enric Lluch i Girbés, trobem:
–Doncs que si Tisoretes fa lliga amb la pigallosa i tu aconsegueixes fer les paus amb Maria Penya…, què faré jo? Em quedaré més a soles que la una.
La una està sempre a soles perquè no hi han altres hores que li facen companyia.
NOTA 1: En el parlar d’Alcoi es diu sempre soles (o soletes) en lloc de a soles, sol o tot sol i així es diu estic soles, ¡que soletes m’he quedat!, m’han deixat soles, jo visc soles des de fa cinc anys, heu d’ajudar-me perquè jo soles no puc fer-ho tot, és faener i espavilat com ell soles, quedar-vos els dos soles ni pensar-ho, un micarró que és i ja va soletes a escola, en un moment que l’he deixada soletes m’ha desbaratat el despertador, passeja tu soles que jo ja estic molt cansat, etc.
NOTA 2: Vicent Bataller Grau en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència i Pere Ortís en La parla de L’Urgell arrepleguen estar més sol que la una i Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu arreplega estar més a soles que la una.