Es diu de qui és molt hàbil per a aconseguir allò que pretén.
S’aplica, sobretot, als xiquets. Sovint es completa dient més pillo que bonico i bonico més que un sol.
Fins fa molt poc de temps, la paraula pillo es considerava un castellanisme inadmissible i, en canvi, el seu diminutiu pillet era català normatiu. De la mateixa manera, bonico –paraula valenciana d’origen aragonés– no era normativa però, en canvi, sí que ho era bonic, que és, simplement, la mateixa paraula en la qual s’ha eliminat la o final. Afortunadament el DNV de l’AVL, publicat l’any 2016, ha posat fi a aquestes absurditats. En el DNV hi ha l’entrada pillo, però no hi ha cap entrada pillet, i hi ha l’entrada bonico que remet a bonic.
NOTA 1: Alguns tenen fòbia als vocables acabats en o àtona i els eviten siga com siga, però, afortunadament, les reflexions molt encertades de Joan Coromines sobre eixos mots, que podem llegir en Lleures i converses d’un filòleg, ens permeten escriure tranquil·lament bonico, pillo, nano, guilopo, abadejo, cascavellico, llomello, motroco, trasto, així com també bolero, borratxo, cagaferro, carro, cerro, cigarro, clero, cuiro, curandero, duro, embero, enterro, erro, esguerro, fardatxo, ferro, filferro, gaiato, gerro, guisopo, lloro, mero, mico, minxo, modo, moro, neutrino, pandero, quadro, suro, tallaferro, testaferro, torero, verro, viudo i moltes més sense cap trauma. I, a més, ens podem permetre llegir el popular poema anònim Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico sense patir un atac de feridura.
NOTA 2: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Francisco Castañer Boronat en Bon pilot, bon farinot i Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs.