Es diu de qui és molt hàbil per a aconseguir allò que pretén.
La paraula guilopo fa referència a un tipus de persona espavilada, hàbil i astuta, que utilitza aquestes condicions en benefici propi, sense refusar emprar l’engany si cal. La paraula polit, en aquesta comparança, equival a bell, bonic, guapo.
El modisme comparatiu més guilopo que polit equival a més pillo que bonico, que actualment s’usa molt més.
En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:
Lú picava de valént, voléntho tot matar y degollar, perque era home de fums, y li pujava en cinch en tres la mosca al nas. Poro latre era mes guilopo, que polit, en mes raboseríes que mana la lley, gran escarbacalíus y aguayta cosos trabucànt y matutero, fisgó y gayta, asta ahí pot aplegar.
NOTA 1: Alguns tenen fòbia als vocables acabats en o àtona i els eviten siga com siga, però, afortunadament, les reflexions molt encertades de Joan Coromines sobre eixos mots, que podem llegir en Lleures i converses d’un filòleg, ens permeten escriure tranquil·lament guilopo, bonico, pillo, nano, abadejo, cascavellico, llomello, motroco, trasto, així com també bolero, borratxo, cagaferro, carro, cerro, cigarro, clero, cuiro, curandero, duro, embero, enterro, erro, esguerro, fardatxo, ferro, filferro, gaiato, gerro, guisopo, lloro, mero, mico, minxo, modo, moro, neutrino, pandero, quadro, suro, tallaferro, testaferro, torero, verro, viudo i moltes més sense cap trauma. I, a més, ens podem permetre llegir el popular poema anònim Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico sense patir un atac de feridura.
NOTA 2: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu.