més lleig que un pecat (o que el pecat)

Molt lleig.

Josep Bataller i Calderon, en El ferrer Sarió, escriu:

Aleshores se li va aparéixer un diable en carn i ossos. Era negre com un tió i més lleig que un pecat.

En la narració curta Miquel no tenia esmena, dins L’altre geperut i altres contes més, de Jesús Ernest Martínez Ferrando, podem llegir:

Havem oblidat, fins ara, de fer esment que Miquel, físicament, no tenia res que agrair als pares que l’havien posat al món. Ben plantat sí que ho era, però al mateix temps lleig, ben lleig, més lleig que un pecat, com és costum de dir.

Isa Tròlec (nom de ploma de Joan Baptista Mengual i Llull), en la novel·la Ramona Rosbif, escriu:

La Greta anava trenquil·la a la capital. No tenia por dels homes. Pel carrer mai no li deien res. La Greta era més lletja que un pecat.

En Això era una volta…, de Jordi Raül Verdú, trobem:

Ella, encara que es mirava a l’espill i es veia més lletja que un pecat, cabuda que cabuda, continuava sense voler reconéixer que la causa era el seu comportament.

Joaquim Martí i Gadea, en Tipos d’espardenya y sabata, usa la variant més lleig que el pecat. Escriu Martí i Gadea:

[…] la Manereta, ademés de nana y més lleja qu’el pecat, era redona com un corbo y no tenía tan sòls gracia pa treballar ni pa parlar.