més fam que Garró

Aquest modisme comparatiu s’usa, habitualment, precedit del verb passar, però també pot usar-se amb altres verbs, com ara tindre o patir. En tots els casos significa quedar-se sempre amb ganes de menjar, no menjar mai prou. Pot referir-se a persones o a animals. Si es referix a persones, normalment significa que es viu amb estretors, que no es tenen prou diners per a poder menjar com cal i per a poder viure dignament, però no implica necessàriament estar famolenc.

En l’entrada passar més fam que garró del llibre Les nostres paraules vaig escriure:

La locució era, originàriament, passar més fam que el garró. Es deia així per allò de menjar-se el calcetins, fenomen que es dóna quan, caminant caminant, ens engolim els calcetins dins de la sabata per la banda del garró. El garró és la part posterior del turmell en la qual es troba l’anomenat tendó d’Aquil·les. També és relativament normal que els calcetins s’esgarren pel garró i es facen el que diem tomaques. De qui du els calcetins esgarrats per la part del garró diem que va esgarronat. Per això l’enginy popular va crear la frase passar més fam que el garró que ens diu que el garró sempre té fam i per això es menja els calcetins i els forada. Després la gent va deixar de ser conscient del significat original i en lloc de pronunciar ‘que’l garró’ ho varen simplificar en ‘que garró’. Dit d’aquesta manera fa la impressió que el mot garró siga un nom propi, el nom d’alguna persona, però no és així.

El lingüista Jordi Colomina, en el pròleg al llibre citat, escriu:

Com és normal en esta classe d’estudis, alguna de les propostes etimològiques del llibre em semblen discutibles. Com ara la que s’exposa a propòsit de passar més fam que Garró que, com altres semblants com ser més burro que Tacó i quedar com Camot, deu tindre un origen antroponímic.

Com veiem, Jordi Colomina intuïx que la locució en qüestió té un origen antroponímic i, per tant, escriu la paraula Garró amb majúscula perquè considera que deu ser el nom, cognom o malnom d’una persona determinada. Jo, recolzant-me en la lògica, vaig considerar que passar més fam que garró és, simplement, una evolució de passar més fam que el garró, i així ho vaig escriure. És lògic i raonable, però a l’hora d’explicar el significat d’una determinada unitat lèxica (paraula, locució, frase feta, dita, refrany, etc.) no tot allò que és lògic i raonable ha de ser necessàriament vertader.

Josep Lozano, en un missatge privat que em va enviar el 24 de juliol del 2008, em va adjuntar el fragment del llibre Un estado de los Borja: el marquesado de Llombai. Documentos sobre Aledua, Alfarp, Catadau y Llombai , de Vicente Bisbal del Valle, que reproduisc a continuació:

Algunas personas usaban la expresión patir més fam que Garró, como referida al protagonista de algún relato más o menos fantástico (No decían “que el garró”). Quizá la explicación de la misma sea más sencilla que la que voy a dar, pero es la que considero razonable en el presente contexto. En el Archivo del Reino de Valencia, Real Cancillería, registro 1.333, se encuentra un manuscrito en el que se cita varias veces a un morisco, natural de Llombai y vecino de Massalavés, llamado Azmet Garro (o Garró; la tilde era un lujo) sobre el que se habían dictado varias órdenes de captura por ser un facineroso. La abundancia de tales órdenes me hace pensar en la dificultad existente para dar con él, y, quizá, en lo que tuvo que sufrir y el hambre que tuvo que pasar para huir de la justicia; de ahí la expresión patir més fam que Garró. En el folio 81v se consigna la orden siguiente: (…) per les vies posibles procuren hauer y prendre (…), la persona de Azmet Garro, morisco del dit lloc de Masalabes (…). València, a deu de abril  de MDLXX. En el folio  89v se insiste mediante otra orden:…que es fasen molts grans diligències en hauer la persona de hun morisco nomenat Azmet Garró, del lloch de Masalabés…. En el folio 102r y 102v: Azmet Garró, morisco de Lombay, habitant de Masalabés… En el folio 156r y 156v aparece otra vez Lombay y la condición de Garró: “persona facinerosa”. Finalmente, ya antes, en el folio 96, se había consignado la colaboración de dos hermanos moriscos para prenderle: …dos germans moriscos nomenats Raboses.

És probable, doncs, que l’expressió passar (o tindre, o patir) més fam que garró (o que Garró) s’originara a partir del citat Azmet Garro (o Garró) i de les penes i treballs que va patir fugint de la justícia. En eixe cas sí que seria, com pensa Jordi Colomina, d’origen antroponímic i, per tant, caldria escriure la paraula Garró amb majúscula. De tota manera, la cosa no és segura. És veritat que hi ha el cognom Garró (paraula aguda), però també hi ha el cognom Garro (paraula plana), que és d’origen basc i molt més abundant que el primer. Joan Coromines en el seu Onomasticon Cataloniae (II, 134a8) diu: «[…] i Garro enclava pertanyent a Xàtiva (a Torrella, XXXII, 43.13) i Mas del Garro a Herbés (XXVII, 149.23)». A la ciutat de València, en la plaça de Mossén Sorell número 4, hi ha el “Bar Garro” (almenys, la darrera volta que vaig passar per allí, el 26 de juliol del 2018, encara hi era). El nom del bar és el cognom de l’antic propietari –que era valencià–, cognom que no du accent agut damunt la o. Per tant, no podem saber si el cognom d’Azmet Garro portava accent o no. És veritat que, antigament, com diu molt bé Vicente Bisbal del Valle, la titla era un luxe. Però actualment, per desgràcia, també ho és, ja que les aplicacions informàtiques que faciliten la distribució geogràfica dels cognoms, com la del Instituto Nacional de Estadística, no admeten accents.

Per un altre costat, en l’Horta de València, és molt corrent la dita menjar per un garró que s’aplica a qui és molt fartó i també, en sentit figurat, a qui és molt cobdiciós i vol aconseguir gran quantitat de béns materials en poc temps. En aquesta dita es veu molt clar que la paraula garró es referix a la part posterior del turmell.

Toni Cucarella empra aquest modisme comparatiu en la seua prosa literària i grafia el mot Garró amb g majúscula. En la seua novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, escriu:

Mingo Botella els va reunir en una cafeteria i els va dir que tenien un feix de contractes firmats, “i me cague en la sota d’oros que mos farem d’or, xicons; mentres a Tota Espanya passen més fam que Garró, mosatros mos tirarem una vidassa de marahàs.”

I en la seua novel·la Heretaràs la terra podem llegir:

Van explicar-se les biografies, les circumstàncies i els atzars que els havien conduït a tots dos a l’illa de Cuba, i Batiste Rosselló va dir-li que feia més de quaranta anys que hi era: vaig arribar com a soldat, com a carn de canó, soldat de lleva, i com mos pares eren pescadors i no tenien havers per pagar-me l’exempció, cap ací que m’enviaren a matar cubans insurrectes, però ens feien passar més fam que Garró, ens tractaven com si no fórem persones, i ens en moríem més per malaltia que en combat, i quan jo, per converses que tenia amb uns i altres, vaig saber que aquella guerra era com totes les guerres, que uns pasten i uns altres van al forn, i a mi m’havia tocat pastar i no tastar el pa, […]

Aquest modisme comparatiu també l’empra l’escriptor alginetí Josep Lozano i també grafia la paraula Garró amb g majúscula. En la novel·la El mut de la campana llegim:

Ja sé que la vida és molt difícil, i que ací, com també a València, hi ha molta gent que passa més fam que Garró, i al monestir t’espera una vida més o menys segura. però un home és un home, l’ou demana sal, les coses són com són i no d’una altra manera. I si vols el meu consell, o simplement el meu parer, crec que no has nascut per a frare.

I també l’alcoià Jordi Raül Verdú, en Contalles de iaios i iaies, grafia la paraula Garró amb g majúscula. Escriu:

Quan els xiquets van veure que sa mare es posava el davantal i preparava els ous, amb l’apetit que sempre tenien i que passaven més fam que Garró, es van abocar al perol. Embovats amb el foc i els ous, de la cuina ja no es van moure.

Enric Valor, en la rondalla El llenyater de Fortaleny, fa broma i escriu Garronus, perquè en aquell moment els fets que es relaten en la rondalla passen en l’Imperi Romà. Escriu Valor:

I, amb tota la seua llibertat llenyatera, ell i la dona escassejaven bastant de la menjuga i passaven més fam que Garronus –un romà flaquíssim, del seguici d’Arènius, que havia caigut en desgràcia en l’afecte del seu senyor.

Marisol González Felip, en el llibre Frases fetes al nord de la llengua, arreplega l’expressió patir més fam que Garró que definix de la manera següent:

Passar gana. Ex.: Els meus pares van patir en guerra més fam que Garró. SIN.: passar més fam que les rates d’església, passar més fam que un mestre d’escola, passar més fam que les oronetes, passar més fam que el gos d’un cec, patir més fam que un lladre.