En sentit figurat, sense gens de diners.
En la novel·la Vespres de sang, de Joan Olivares, llegim:
–I el marqués, què dirà el marqués? –ploricà el pobre Tomàs–. Ens despatxarà i ens quedarem al carrer, més nets que garró.
Jo, aquest modisme comparatiu no he tingut la sort de sentir-lo mai. Quan el vaig llegir en Vespres de sang li vaig escriure a l’autor i li vaig preguntar si ell l’havia sentit realment o se l’havia inventat. En un missatge privat que em va enviar el 31 de maig del 2012 em diu: «Eugeni, no me l’he inventat. Diem quedar-se més net que garró a algú que s’ha quedat sense res, que li han robat, que ha perdut en el joc i es queda “escurat”, com diuen els catalans.»
Després em vaig adonar que el mateix Joan Olivares en la novel·la L’Estrep, publicada cinc anys més tard que Vespres de sang, també va utilitzar aquest modisme comparatiu. Heus ací el fragment de L’Estrep:
De manera que la pobra vídua, que no donava l’abast tota sola ni es podia permetre el luxe de llogar un simple aprenent, se l’hague de vendre per a pagar els creditors, i quedà soleta com la una i més neteta que garró, que solien dir en aquell temps.
Sobre Garró, vegeu més fam que Garró.