Fals, tant en sentit real com en sentit figurat. S’usa, sobretot, referit a la persona que no és de fiar, que és hipòcrita, que és fàcil que t’enganye.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Fon casat dos vegáes, tenint de la primer dòna á Sènto de Ferrandis, més cap de sòn, toçut y bestia que no’m fasen dir, y més fals que l’ánima de Judes […]
Joan Fuster, en Punts de meditació: dubtes de la “transición”, escriu:
Els “papers” –oficis, actes, contractes, expedients, processos, rebuts, i estadístiques i enquestes–, ¿fins a quin punt ens il·lustren de la “veritat” quotidiana? Tot això és més fals que l’ànima de Judes.
En la novel·la Heretaràs la terra, de Toni Cucarella, podem llegir:
Ja sabem a qui han eixit, els pretenciosos néts rics de Cento Morell, que prou es veu que no pertanyen ells a la seua llei, pastats com són a Sixta Santaclara, sacre més fals que l’ànima de Judes que per davant et posava en el canyís alter i per darrere et crucificava!
En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, llegim:
Del cognom me n’he oblidat, però les paraules que aquell malparit de capellà, més fals que l’ànima de Judes, em va dir, no les he oblidades; […]
En la novel·la La senda llarga, de Josep Usó, trobem:
Però és dura de pelar, aquesta bruixa. Com totes. Ni tenen vergonya ni la coneixen. I això, per no parlar del respecte. De seguida, recompon el gest i, amb un somriure més fals que l’ànima de Judes, continua:
–Ai, que graciosa és, Teresa! Un ungüent!
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX).