1) En sentit real, s’usa per a expressar que alguna cosa –de menjar, generalment– és molt coenta, és a dir, que cou molt. Els alls crus són molt coents.
2) En sentit figurat, s’usa per a expressar que algú o alguna cosa és molt cursi.
3) En sentit figurat, s’usa per a expressar que algú està molt enfadat, molt irritat, molt rabiós.
4) En sentit figurat, s’usa per a expressar que algú ha sentit un dolor fort o una cremor intensa en alguna part del seu cos.
En la rondalla El ferrer de la Foradà, dins Rondalles de la Marina, de diversos autors, podem llegir:
Quan el dimoni coix aplegà allí, va preguntar:
–Ferrer, què ha passat que aquell se n’ha anat més coent que un all?
En el llibre de narracions curtes En blanc i negre, de Rafa Gomar, llegim:
Que aquell home seriós i implacable, repartidor habitual de calbots, bescollades i colps de regla que et deixaven la mà més coenta que un all es somriguera; […]
En Això era una volta…, de Jordi Raül Verdú, trobem:
La germana, amb la mosca al nas perquè l’altra no havia anat a netetjar-li la casa ni a fer-li els cocotets, es va presentar a sa casa més coenta que un all.
En la rondalla Les cuites entre el llop i la rabosa, publicada dins el llibre Contes de riu-rau: recull de contes populars de la Marina Alta, de Pepa Guardiola, podem llegir:
L’infeliç del llop udolava que feia llàstima i quan acabaren amb el seu pelatge se n’anà més coent que un all a una cova ben llunyana i fonda per protegir-se de les mosques i tabals que el perseguien com si anara untat de mel.
Dijous 26 de febrer del 2009, Jordi Palou va enviar aquest modisme comparatiu a Cada dia un mot i va posar com a exemple el fragment següent que correspon a l’escrit ‘Pijos, pixorros, coents, del puntet, llepons…’, que va publicar Toni Cucarella en el seu blog el 8 de juny del 2005:
En el nostre català del sud fem servir el mot “coent” i l’expressió “ser més coent que un all”, que és ser algú cursi en grau superlatiu; i doncs quan escoltem l’Arcadi Espada exagerant les grandeses demogràfiques de la cultura espanyola podem dir d’ell que és més coent que un all. Em fa l’efecte que el terme pijo podia ser substituït, si ens plau, per “del puntet”. Ser algú del puntet, diem a la comarca de la Costera i com a mínim a les comarques de l’entorn. Algú és del puntet quan actua amb l’arrogància i la pretensió del ric acabat de fer, de qui acaba d’estrenar condició social superior i vol deixar-ne constància davant la seua anterior classe social més inferior.
NOTA 1: En una nota al peu de la pàgina 126 del llibre Rondalles de la Marina diu: “La Foradada és una partida al mig del terme de la Vila Joiosa, també anomenada el Partidor”.
NOTA 2: En el fragment il·lustratiu que he posat de la rondalla Les cuites entre el llop i la rabosa, trobem la paraula tabal usada per a denominar l’insecte del gènere Tabanus que els valencians anomenem tavà (plural, tavans) o tave (plural, tàvens). Aquest insecte, a la major part de Catalunya, l’anomenen tàvec, amb una c epitètica (com la t de prèmit). En el DVCB, en l’entrada tabal, trobem la definició següent: «Tàvec (Cotlliure, Vall d’Àneu, Sort, Peralta de la Sal, Pla del Llobregat).» Trobe sorprenet que en una rondalla valenciana s’empre aquesta paraula en aquesta accepció que és molt minoritària i que s’usa només en algunes poblacions situades en la zona més septentrional de la nostra àrea idiomàtica i molt allunyades de les terres valencianes. A més, aquesta accpció de la paraula tabal no la recullen ni el DIEC2 ni el DNV de l’AVL i, per tant, no és normativa. Per a un valencià, un tabal és únicament un tambor. I no cal que diga què és un tabalet. Considere que fóra bo que Pepa Guardiola, que ha redactat el text d’aquesta rondalla, reconsiderara aquesta qüestió.
NOTA 3: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu, el Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV en l’entrada coent a on el definix com a ‘molt coent’.