1) S’usa per a expressar la idea que una cosa és molt blanca.
2) S’usa per a expressar la idea que una persona és de pell molt blanca.
3) S’usa per a expressar la idea que la cara d’una persona s’ha quedat pàl·lida, que té la color trencada.
4) S’usa per a expressar la idea de puresa.
En el llibre de records d’infantesa L’ullal, de Martí Domínguez Barberà, podem llegir:
La tartaneta rodava pel camí real, mols de pols més blanca que la farina, ple de clots i amb muntons de grava als costats.
En Bar L’Exprés, de Josep Domingo Parra i Canyamàs, llegim:
Vicenta, la mare de Pepet, la senyora del bar L’Exprés, ha preparat un bon polit amb creïlles i pomes torrades, s’ha encarregat de portar-lo al forn que hi ha a la mateixa carretera, que s’anomena L’Escombrall; la seua propietària, donya Margarida, sempre va ben pintada, sol estar més blanca que la farina, damunt vesteix de blanc, amb aquella brusa d’encaix a les voreres, semblava treta de la festa dels enfarinats per la seua blancor, de vegades fa un poc de nosa veure-la emblanquinada, com si acabés d’eixir del taüt.
En la novel·la Anjub: Confessions d’un bandoler, d’Andreu Carranza, trobem:
Estava espantat mentre continuava allí plantat davant d’ella i veia com se li esborraven les arrugues de la cara, que la tenia més blanca que la farina de fer coques, i els llavis se li tornaven rojos com les cireres i la pell del front prenia aquell coloret rosadet.
NOTA: S’anomena flor de la farina a la farina de blat més fina, més bona, de millor qualitat.