fort com un roure / forts com a roures

1) Molt fort.

2) Amb molt bona salut.

En el llibre L’exili valencià en els seus textos, de Santi Cortés, podem llegir:

Estic sa i fort com un roure. Mai no he estat malalt. He viscut i visc per dins. He estat casat i sempre he estat fidel als dos meus grans amors: Espanya i la meva muller.

En la novel·la Delers de jovença, d’Antoni Igual Úbeda, llegim:

El veritable heroi de ma casa era el meu jaio, fort com un roure, encara que la mort de son fill li havia llevat anys de vida.

En la novel·la El metge del rei de Joan Olivares, trobem:

Darrere seu, un esclau negre, alt com un pi i fort com un roure, portava en cada mà quatre pitxers de malvasia que serví generosament en copes de plata.

En el conte Idil·li xorc, de Víctor Català, podem llegir:

Fort com un roure, dret com un pi, tot estella, aquell home anava a captar per deport, per costum, per ganduleria, per espargiment i per profit: per tot, menys per necessitat, puix tenia diners a rèdit, havia casat quatre filles amb el dret de mil lliures a cada una, i encara se sospitava que tenia un picotí d’unces amagat en el carcanyol d’una volta.

En la novel·la La mel i la fel, de Carme Miquel, llegim:

I hi ha també Josep el Fulla que quan va pel carrer i fa un poc de vent cau a terra perque és prim i fràgil i allà davant del piano se sent fort com un roure i decideix fer-hi salts.

Sebastià Alzamora, en l’article ‘Mirada de l’assassí greument malalt’, publicat en el diari Ara, de Barcelona, escriu:

Mladic, doncs, s’incorpora a aquesta nòmina infausta adduint un càncer limfàtic. La veritat, però, és que té un aspecte excel·lent, i als seus 69 anys fa tot l’efecte de trobar-se fort com un roure. Conserva la mirada, dura i desafiant, amb què ordenava assassinats, tortures i genocidis: una mirada que ens porta a la memòria l’estupor amb què assistíem a l’evolució del desastre dels Balcans els universitaris d’aleshores, que vam haver d’aprendre a ser europeistes malgrat la inoperància de la Unió Europea i els seus dirigents. Mladic (com els igualment sanguinaris Milosevic i Karadzic) personifica la violència i la barbàrie que han estat constants en la història del continent, i recorda que la de l’autodestrucció és una temptació que els europeus sempre tenim massa a prop.

Raimon Muntaner, en l’article d’opinió ‘Qüestió de prioritats’, publicat en el periòdic digital Pàgina 66, escriu:

[…] l’ínclit Conseller de Sanitat s’ha tret de la màniga que els valencians estem sans i forts com a roures i no ens posem malalts… així que com que no anem a l’hospital, sobren llits que es poden tancar.