escórrer-se com una anguila

Anar-se’n dissimuladament d’algun lloc, eludint compromisos o responsabilitats.

En la novel·la Solitud, de Víctor Català, llegim:

[…] i en va era que tractés de retenir-lo amb qualsevol pretext o que volgués fer-li fer quelcom en la casa: ell se li escorria com una anguila i quan el cercava ja no el trobava enlloc.

Maria Ricart en el seu article ‘Rodalies’, que va publicar en el diari digital La Veu diumenge 23 de setembre del 2018, escriu:

Al cap de deu minuts ja t’ha abaixat la calor i el tren encara no ha arribat al Cabanyal. Enfront, en diagonal, una dona amb una criatura de mesos que s’escorre com una anguila. Ella li canta per asserenar‑la. Mentre el tren avança amb velocitat de tortuga medites sobre la immensitat d’hores que les mares dediquen a les criatures, necessàries i, d’alguna manera, estèrils. 

NOTA: Pere Ortís arreplega aquest modisme comparatiu en el seu llibre La parla de l’Urgell, però el grafia ‘escorre’s com una anguila’.