Pujar una persona amb dificultat per un lloc esquerp i escabrós, ajudant-se de les mans.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, podem llegir:
Com un gat cerval em vaig enfilar amunt, cap a on les gralles feien en el cel com una mola de barbs dins un toll, com els he vist jo en el pantà de Tivarri.
En D’uns fets antics i turbulents, de Joan F. Mira, llegim:
Si els de Picorta o Alfadaví ens venien a reptar i nosaltres érem pocs, el castell ens salvava de la desfeta segura: ens hi enfilàvem com a gats i, protegits per parapets de terra i de canyots, corríem l’enemic a colps de pedra.
En Mvsica Cælestis: Reflexions sobre Música i Símbol, de Josep Maria Gregori i Cifré, trobem:
Van explicar el cas al rector de Monistrol, qui, el dissabte següent, va anar fins al peu de la muntanya per tal de veure què hi havia de cert en allò que els pastorets li explicaven, i també veié el gran resplandor i la pluja d’estels. De seguida va córrer cap a Manresa a explicar el cas al bisbe; i aquest, el dissabte següent, seguit de molts milers de feligresos, van fer cap al peu de la muntanya, i tots van veure aquell meravellós prodigi. La muntanya, per aquell temps, era tota emboscada i no s’hi podia transitar. Set homes dels més braus i valents van oferir-se a enfilar-se muntanya amunt, com a gats, i anar cercant, cercant, fins a trobar el lloc on queien els estels.