Admetre que una cosa és bona sense tindre la segurat que ho siga.
En la carta ‘Encara el nom de Dénia’, d’Enric Valor, podem llegir:
Seguint el resum de Pla, concretem: Pericot, el 1958, dóna com a bo DINIU, després d’haver-ho fet Garcia Bellido el 1952.
En l’assaig Document 88, d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, llegim:
Romandre en el regionalisme català significa donar com a bo tot el que s’ha esdevingut i adscriure’s a les suposicions que hom podria exemplificar amb allò que “ací no ha passat res”.
En La pràctica educativa: Com ensenyar, d’Antoni Zabala Vidiella, trobem:
Condicions no gaire habituals atesa la tendència a donar com a bo i inqüestionable, i per tant amb un cert grau d’imposició, el treball escolar i uns determinats continguts, com a resposta també a les demandes, sovint força arbitràries, de les programacions oficials.
NOTA 1: La carta d’Enric Valor adreçada al director del setmanari Gorg i titulada Encara el nom de Dénia, datada en març de 1971, es va publicar en el setmanari citat (Gorg, número 18, abril de 1971, pàg. 41) i ha estat recollida per Josep-Daniel Climent Martínez que l’ha inclosa en el seu llibre L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000), obra publicada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’any 2015.
NOTA 2: La locució comparativa d’igualtat com a bo significa ‘com si fóra bo’.