contemplar com a formigues

Mirar de lluny persones que, a causa de la distància, es veuen xicotetes com si foren formigues.

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:

Monlió se’n solia pujar al peu de les torres ruïnoses del castell que corona el puig de Cassana, i, d’allà dalt estant, tot sol o només acompanyat d’algun amic del seu mateix pensament, contemplava com a formigues el personal badoc i els festers, i les desfilades, els simulacres de les guerrilles i fins les processons.