Es diu d’una cosa que s’entén perfectament.
En la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir:
Que no ho veuen? Que no ho veuen els capellans? Però si està clar com la llum del dia: l’home pensa, i pensa coses per al progrés, perquè la vida siga millor. I això ho fa l’home, no els àngels ni els sants. Anem cap a un futur de riquesa, de felicitat. I ells, vinga resar, que no fa anar res. I les malalties? D’ací a un segle la gent no morirà més que de vella. Els capellans també. Però ells només resen, i els altres a treballar per a ells.
En la novel·la La pell de la iguana, de Pere Ortís, llegim:
No li ha convingut escudellar-me res més, dissimulava com una bruixa. Però en trauré l’entrellat tan clar com la llum del dia, si Déu vol.
En L’Articulació social de la Barcelona contemporània, de Joan Roca i Albert, trobem:
Això és clar com la llum del dia, només volia puntualitzar-ho perquè, segons sembla, en alguna comunicació de les que no he pogut sentir potser quedava una mica confús.
Vegeu: