S’usa per a expressar que algú no pot pensar amb claredat, que està confús, que té el cap embotat, espés, a causa d’un constipat o alguna altra malaltia.
S’usa, normalment, amb els verbs tindre o fer.
En la rondalla El llenyater de Fortaleny, d’Enric Valor, podem llegir:
En aquest any es va presentar un hivern prou fresquet i molt plovedor. Pauet, que no podia parar en torreta, anant d’ací d’allà, es banyà els peus pels tolls dels camins i agafà un refredat de repica’m el colze.
–Marieta –va dir un matí a la muller, al despertarse–, tinc un cap com una olla, tot el cos em fa mal.
–Queda’t, queda’t al llit. Jo et faré un bullitori d’arrel de malví i flor de malvera.
En Clam del desgavell i l’enyorança, de Gabriel Tomàs, llegim:
Durant les dues èpoques d’alletament, s’ho va passar malament; perquè en aquesta edat, quan ploren, no hi ha dimoni que els faci callar, i, quan hom menys s’ho espera, esclaten en xiscles que posen el cap com una olla de caragols.
En la novel·la L’home que odiava la resta del món, de Joan Josep Bestard Capó, trobem:
Vet aquí, el motiu pel qual en Miquel ha entrat al tren amb el cap com una olla de caragols amb tanta idea innovadora que comentar-li al seu company.
En la novel·la L’auca de la Pepa, de Joan Pons i Massaveu, podem llegir:
La Pepa tenia un cap com una olla de grills.